CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

A Secretos de un escándalo (en anglès, May December), Todd Haynes s’aparta del melodrama per endinsar-se en el drama psicològic sense abandonar un dels temes recurrents de la seva filmografia: les relacions d’amor “prohibides” ambientades en contextos domèstics.

Des de Poison i Safe, les seves primeres obres, fins a la celebrada Carol, molts dels films de Haynes ens parlen de formes d’estimar que, en algun moment, han estat incompreses o escandaloses. Sovint ho ha fet des de l’òptica queer i la forma clàssica del melodrama. Com a bon hereu postmodern del cinema de Douglas Sirk, a banda d’oferir-nos melodramàtiques històries d’amor, també ens ha parlat dels prejudicis socials que s’han generat al seu voltant.

Amb la seva darrera pel·lícula, ens proposa un enfoc similar, però deixant de banda els elements més passionals del melodrama per posar l’accent en els aspectes psicològics. Amb un to més fred i analític, Haynes ens proposa un altre “escàndol” sentimental per parlar ara de la manipulació emocional i la fugissera naturalesa de la “veritat”.

La relació escandalosa que presenta May December, inspirada pel que sembla en fets reals, és la d’una dona de 37 anys que sedueix un adolescent de 13. Al film, veiem com vint anys més tard de l’escàndol que va portar la dona a la presó, el matrimoni segueix en peu, portant una vida d’allò més normal. Son feliços amb uns fills ja adults que es preparen per graduar-se a l’institut. La polèmica sembla oblidada i la parella se’ns mostra com gent integrada i respectada en la seva comunitat.

En aquest context, Natalie Portman interpreta a una actriu que es prepara per rodar una pel·lícula sobre aquest escàndol. Per construir el personatge, l’actriu passa uns dies amb la parella intentant copsar la seva personalitat i les motivacions que van portar a una dona madura –Julianne Moore– a iniciar una relació amb un nen (d’adult interpretat per Charles Melton). Nosaltres ens acostarem a tota aquesta història a través de la mirada de l’actriu, mentre som testimonis també del seu procés d’assimilació del personatge. No se’ns escapen, en aquest punt, certes similituds amb Persona, de Bergman, i de fet sembla que Haynes hi faci referència amb els continus jocs de miralls que planteja en el film.

Haynes evita mostrar els fets que van tenir lloc vint anys enrere, convertint el passat en una mena d’el·lipsi. Només podem captar-ne petits detalls des del present, a partir de comentaris dels implicats i altres testimonis que l’actriu va recollint, i que més que aclarir el que va passar, van obrint interrogants sobre l’autèntica naturalesa dels fets: En què es basa la relació d’aquest matrimoni? Són tan feliços com aparenten ser? Qui és la víctima?

A mesura que l’actriu observa i assimila els comportaments de la dona -fins i tot la fascinació pel seu jove amant-, més difusa és va tornant la veritat i més evident resulta la simulació en la que habiten tots els personatges. Sembla que Haynes ens vulgui parlar també, amb la interessant seqüència final, sobre la cerca de la veritat a través del simulacre cinematogràfic. Igualment interessant és la idea de metamorfosi, expressada visualment per la presència de les erugues que es converteixen en papallones (ja present als crèdits inicials) i que identifica molt bé els processos que viuen, a diferents nivells, els tres personatges protagonistes.