Just quan falta una setmana per la celebració del centenari del naixement de Marcello Mastroianni, el 28 de setembre, ha arribat als cinemes la pel·lícula Marcello Mio, de Christophe Honoré. No és, realment, la pel·lícula més reixida d’aquest personal director francès, i potser tampoc és el millor dels homenatges que se li pot fer a Mastroianni en el seu centenari, però a canvi, té la virtut de provenir del seu entorn més immediat: la seva filla Chiara, de sorprenent semblança física, nascuda de la relació que Marcello va tenir amb la Catherine Denéuve, que també surt a la pel·lícula lamentant-se de les mentides que li deia l’actor.
Amb elles, apareix tota una curiosa troupe del cinema francès: Benjamin Biolay, Melvil Poupad, Fabrici Luchini, més o menys relacionats tots ells amb Chiara Mastroianni en la seva vida real, i per això exposen facetes de la seva vida privada -o no, qui sap-, en un joc entre realitat i ficció que d’alguna manera ens parla de la naturalesa fugissera i impostora del propi Mastroianni. Què podem saber nosaltres del veritable Marcello més enllà del que ens va mostrar en les seves pel·lícules?
A Marcello Mio s’expliquen tafaneries sobre la Callas i la Faye Dunaway, es fan homenatges més o menys reixits a Noches Blancas, Ginger y Fred, 81/2 i la sempre inevitable La dolce vita, faltaria més. Surt un moment l’Stefania Sandrelli en una cita a Divorcio a la italiana, i tota l’estona sembla que Honoré intenta buscar un to fellinià que no acaba de trobar del tot. Potser cal ser més italià i no tant francès per aconseguir-ho, qui saps.
La realitat és que en aquesta peli no funciona massa res en general, fora d’alguns moments puntuals que son entranyables i divertits; però si us agrada Marcello Mastroianni (i sobretot, si heu vist les seves pelis), Marcello Mio és una cosa ben curiosa de veure.
Aprofito per recordar que dimarts 1 d’octubre comença a Casa Elizalde un curs sobre Mastroianni on repassarem les pel·lícules més importants de la seva filmografia i podrem definir quin és el nostre Marcello preferit 😉
CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives 
Deixa un comentari