CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Dissabte passat vaig tenir la sort d’assistir a l’assaig general del Lohengrin del Liceu gràcies a una invitació del Club Wagner Barcelona. Aquest Lohengrin ha generat molta expectativa, com ja tothom sap, perquè es tracta d’una estrena mundial d’una nova producció creada per Katharina Wagner, besneta del compositor i directora del festival de Bayreuth. A mes, fa cinc anys que l’esperem, ja que s’havia d’estrenar al 2020 i el covid va obligar a ajornar-la.

Del que vam poder veure a l’assaig general, va destacar l’altíssim nivell de l’orquestra dirigida per Josep Pons i del cor del Liceu, que ens va deixar a tots ben impressionats. Els cantants son tots de primer nivell, amb Klaus Florian Vogt (en el rol pel qual segurament serà més recordat, tot i el que diguin els seus crítics…), Elisabeth Teige d’Elsa, Günther Groissböck de rei, Ólafur Sigurdarson de Telramund i Miina-Liisa Värelä com a Ortrud, substituint a la prevista inicialment Irene Theorin per no sé quina polèmica que s’ha esbombat entre ella i la Wagner. Penso, i l’ovació que va rebre ho confirma, que amb la Värelä vam sortir guanyant. Així doncs, musicalment els wagnerians es poden preparar per gaudir d’allò més.

Pel que fa a la producció de la Wagner, la besneta proposa una relectura contemporània on el personatge de Lohengrin es presenta com un autèntic jeta, un seductor i manipulador que enreda a la pobra Elsa, i sort en tenim de l’Ortrud -en altres temps la gran villana de les òperes de Wagner i de l’òpera en general- que aquí és l’única que li veu el llautó i desemmascara l’autèntic rostre d’aquest Lohengrin tan fals.

Tot això s’explica a partir d’un afegit argumental, que no forma part del llibret original, i que es mostra durant l’obertura instrumental. A partir d’aquí, la Wagner va capgirant la trama per mostrar-nos aquest Lohengrin malvat i l’Ortrud salvadora. Per mi, aquesta relectura demostra que la Wagner es coneix molt a fons el text, perquè realment aprofita frases literals per donar-los el sentit contrari en la posada en escena, en una revisió irònica de l’obra. El Lohengrin aquí és literalment un cigne negre amagat sota una capa de falsa bondat. La cosa, d’entrada, xoca i sorprèn, però s’ha de dir que la producció troba la manera d’explicar-ho prou bé, en format thriller.

A l’hora de traslladar les idees a l’escenari, no obstant, és on la producció de la Wagner em va patinar més. La idea del cigne negre pot ser bona, però això s’ha plasmat amb un ninot estil teleñecos de moviments ortopèdics, que està present gairebé durant tota la funció, i que va provocar més d’una riallada.

Al segon i tercer acte, l’acció té lloc en una mena d’habitacions de motel, que al meu entendre tampoc acaben de funcionar del tot, perquè l’univers on transcorre l’acció general no queda massa definit ja d’entrada. Els props que fan servir (com ara l’arbre del primer acte, les caixes que mouen amunt i avall) no tenen massa sentit. El vestuari el vaig trobar pobre. En general, la plasmació d’una idea que podia ser interessant no em va acabar d’agradar massa a nivell visual.

Hi ha altres detalls amb poc sentit: al tercer acte, el cor canta fora de l’escenari a l’escena de la boda. Durant el racconto i tot el tram final, Lohengrin està sol a l’escenari, i el cor i la resta de cantants també canten des de darrera.

En resum, al meu entendre, en aquesta producció hi ha moltes decisions visuals poc acurades al servei d’una relectura interessant, però anecdòtica, que té certa gràcia però relativament poc recorregut i transcendència. Afortunadament, la música i les veus brillen per sobre de tota la resta.