CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Li havia perdut totalment la pista a Atom Egoyan fins que m’ha arribat a les mans la pel·lícula Seven Veils (2023), que va passar per la Berlinale i que resulta ser un experiment d’allò més interessant, no només per als seguidors del cinema del director canadenc, sinó també per als aficionats a l’òpera. Seven Veils va més enllà de la ficció cinematogràfica per convertir-se en un joc metanarratiu on realitat i ficció, cinema i òpera, es fusionen més enllà de la pantalla.

La pel·lícula agafa el títol de la famosa dansa dels set vels de Salomé, un personatge bíblic de l’Antic Testament que, per la seva càrrega eròtica, es va acabar convertint en motiu d’inspiració per a escriptors i artistes del fin-de-siècle. La seva màxima representació la trobem a la famosa obra teatral d’Oscar Wilde i a la no menys famosa òpera de Richard Strauss basada en aquell text (i que dona la casualitat que és una de les meves òperes preferides).

A la pel·lícula d’Egoyan, la protagonista, Jeanine (Amanda Seyfried), és una directora d’escena (una regista) a qui encarreguen la reposició d’una producció de Salomé dirigida vint anys enrere pel que fou el seu mentor artístic i, presumptament, també el seu amant (quan ella era molt jove i ell estava casat).

En el procés d’actualització de la producció, Jeanine haurà d’afrontar problemes contemporanis, com els casos d’assetjament que sorgeixen dins la companyia a causa d’un baríton incontrolable, o la necessitat de comptar amb un coach d’intimitat per supervisar les escenes amb contingut sexual. A tot això s’hi afegeix el fet que la producció del seu antic mentor li desperta records dolorosos del passat, marcats pels abusos sexuals comesos pel seu pare amb el consentiment de la seva mare.

D’aquesta manera, la posada en escena fa emergir els fantasmes de Jeanine, que ara es passegen literalment per l’escenari. Exposar el dolor íntim sota els focus i a la vista de tothom és, de fet, un tema recurrent en el cinema d’Egoyan. Només cal recordar títols com Exotica (1994) o El dulce porvenir (1997), on aquesta constant ja hi és ben present.

La gràcia de tot plegat rau en el fet que la producció de Salomé en què treballa Jeanine és, en realitat, un muntatge que el mateix Egoyan va dirigir l’any 2002 per a la Canadian Opera Company de Toronto i que va actualitzar ell mateix per als escenaris canadencs el 2023. Es tracta d’una versió de caràcter minimalista que posa l’accent en l’aspecte psicològic tant de Salomé com de la resta de personatges.

Aprofitant el revival d’aquesta Salomé, Egoyan va idear un guió cinematogràfic que es va rodar pràcticament en paral·lel, comptant amb els mateixos cantants de la producció —Ambur Braid, Michael Kupfer-Radecky, Michael Schade i Karita Mattila— per interpretar-se a si mateixos a la pel·lícula, si bé amb alguns matisos ficcionats, com ara la trama d’assetjament sexual.

Aquest és, de fet, un dels punts més interessants del film: podem veure com es treballa en el revival d’una producció i conèixer alguns aspectes del treball artístic que hi ha darrere d’una òpera. També és molt estimulant observar com Egoyan imprimeix el seu univers creatiu tant a la producció operística com a la pel·lícula sobre aquesta producció, on afloren temes recurrents del seu cinema.

Potser on la pel·lícula grinyola una mica és en l’elecció d’Amanda Seyfried com a protagonista, ja que no resulta gaire convincent en el seu paper de regista. S’entén que Egoyan volia establir un paral·lelisme entre Jeanine i la pròpia Salomé, per això va optar per una actriu jove, però el càsting potser no és el més encertat.

En tot cas, Seven Veils és una fusió entre òpera i cinema d’allò més interessant.

PD. Casualment, en una altra pel·lícula d’Atom Egoyan, El viaje de Felicia (1999) s’hi veu projectada la Salomé de William Dieterle (1953).