CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Dissabte 14 de juny vam ser a Roma per escoltar Kirill Petrenko amb l’Orquestra de Santa Cecília, a l’auditori del Parco della Musica. No era la primera vegada: ja fa uns anys, en aquest mateix escenari, li vam sentir una Novena de Beethoven que personalment em va sacsejar de dalt a baix, de dins i de fora. Des d’aquell moment, Des de llavors, el seguim quan i on podem, amb gran devoció, entre d’altres raons perquè sempre sortim dels concerts repetint el mateix: “Aquest és un dels millors concerts que li hem sentit.”

El programa era, d’entrada, sorprenent: l’Obertura Manfred de Schumann, la Sinfonia Concertant per a vents de Mozart i la Primera de Schumann. Els entesos diuen que tot plegat girava al voltant de la relació entre mi bemoll major i do menor —la seva tonalitat relativa menor—, i que aquest joc d’harmonies és el que donava al concert una sensació d’unitat. Jo només puc afegir una cosa: vam sortir amb la pell de gallina.

L’Obertura Manfred va obrir la vetllada amb intensitat i bellesa. Petrenko en va extreure la part més dramàtica i profunda, amb una lectura fosca i poderosa que va sonar espectacular.

Tot seguit, la Sinfonia Concertant de Mozart, interpretada per quatre solistes de l’orquestra, amb menció especial al fagot i a la flauta, que van brillar amb una musicalitat extraordinària. Petrenko la va dirigir amb cura, delicadesa i atenció mil·limètrica als detalls. Sempre amb un somriure als llavis i una alegria que s’encomana. Veure’l dirigir com si ballés i fes màgia alhora és tot un espectacle. A Roma, a més, se’l veu més tranquil i relaxat que a Berlín.

I per acabar, pell de gallina amb una Primera de Brahms com mai l’havíem sentit. Potser la millor que li hem sentit mai. Densa, enèrgica, muscular, com acostuma a fer Petrenko, però alhora plena de subtileses. L’orquestra va sonar sublim. Es dona el cas que fa un parell de setmanes els havíem sentit a Barcelona amb el Harding i, mare meva, quina diferència; no semblava la mateixa orquestra. Vam veure músics amb llàgrimes als ulls, emocionats de veritat.

Ovació, per tant, més que merescuda. Definitivament, un dels millors concerts que li hem sentit.

[Aquest mateix programa el dirigirà de nou a finals d’agost amb la Filharmònica de Berlín per obrir la temporada. Només de pensar com sonarà amb els solistes de la Berliner… ja em torna a posar la pell de gallina.]