CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

“Quest’è il gran Michelangelo Caravaggio,
Il gran Protopittore,
Meraviglia de l’Arte,
Stupor de la Natura,
Se ben bersaglio poi di rea fortuna.”

Giulio Cesare Gigli

Aquest 2025, Roma celebra l’Any Jubileu i ha aprofitat l’ocasió per muntar una exposició dedicada a Caravaggio al Palazzo Barberini. L’espai, s’ha de dir, està absolutament massificat. No és cap sorpresa: qualsevol excusa per veure obres d’aquest geni de la llum i l’ombra és bona —i si es tracta d’una retrospectiva d’aquest nivell, allà hi sóc jo, si Déu vol.

Vam comprar les entrades el mateix dia que van sortir a la venda. No podia faltar. Ja vaig fer el mateix el 2010 amb la gran retrospectiva de les Scuderie del Quirinale, organitzada pels quatre-cents anys de la mort de l’artista, i aquesta vegada també era una cita obligada.

La mostra actual presenta 24 obres, algunes d’elles pràcticament mai vistes. Destaquen, per exemple, les dues versions del retrat del cardenal Maffeo Barberini —futur papa Urbà VIII— i un dels grans atractius: l’Ecce Homo descobert a Madrid l’any 2021. Aquest últim ja s’havia exposat breument a la capital espanyola, on també vaig fer-hi la meva particular peregrinació per veure’l.

També hi ha la famosa Judith decapitant Holofernes, i els quadres dedicats a Sant Francesc d’Assís, que són xulos de veure i comparar amb els de Zurbarán que ara mateix encara es poden veure al MNAC.

A la mostra hi falten alguns dels grans hits de Caravaggio, com el Bacus dels Uffizi, el Cistell de fruita o l’Apol·lo de l’Hermitage. A diferència de la retrospectiva del Quirinale —centrada exclusivament en obres atribuïdes amb total certesa—, aquí al Barberini també hi trobem peces discutides, com el Narcís, que encara genera debat entre els experts.

L’exposició està organitzada cronològicament, sense gaires floritures ni discursos innovadors; imagino que han pensat que no cal trencar-se el cap elaborant cap nou discurs sobre un artista que es ven sol com una autèntica estrella del rock. La veritat és que els quadres parlen per si sols: quan els veus en directe, t’adones que tenen ànima i que són ben vius. Aquesta és sempre la impressió que m’han causat les obres de Caravaggio, i per això també l’adoro.

Per mi, el millor de la mostra és que hi hagin portat el meu quadre preferit: Els músics del Met. Encara que només haguessin exposat aquesta obra, per mi ja hauria estat suficient. Llàgrimes d’emoció, literalment.

Quina és la teva obra preferida de Caravaggio?

👉 Deixa’m un comentari i afegeix la teva recomanació!