CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Aquest juliol hem tingut la sort de viatjar a la província de Xinjiang, la regió autònoma uigur situada al nord-oest de la Xina. Ens atreia la seva ubicació a l’Àsia Central, que la converteix en una cruïlla cultural fascinant, i el seu passat vinculat a la mítica Ruta de la Seda. I, en aquest sentit, el viatge no ha decebut.

Hem visitat Kashgar, Urumqi i Turpan; hem gaudit de paisatges espectaculars, com els de les Muntanyes Celestials; de monuments antics carregats d’història, dels museus d’Urumqi i Turpan, i de jaciments arqueològics com el de les restes de Jiaohe que evoquen un passat gloriós. Això, per no mencionar l’experiència dels mercats de menjar al carrer, que ens han encantat.

[Al meu perfil de FB hi trobareu fotografies i cròniques del viatge]

Tot i les meravelles del paisatge i la cultura, sabíem que Xinjiang també és avui un dels territoris més vigilats i controvertits del món. Organitzacions com Human Rights Watch o Amnistia Internacional denuncien des del 2017 una repressió sistemàtica contra els uigurs i altres minories musulmanes, amb informes que parlen d’internaments massius en camps de ‘reeducació’.

Es parla també de vigilància massiva, esterilitzacions forçades, destrucció de mesquites, prohibició de pràctiques religioses i culturals, treballs forçats i una repressió sistemàtica que ha estat qualificada per alguns experts i organismes internacionals com una vulneració de drets humans.

Passejant pels carrers d’Urumqi o Kashgar és impossible no notar la presència constant de controls policials, tanquetes de l’exèrcit i militars arreu. Xinjiang concentra el major nombre de càmeres de reconeixement facial del món. Al vol interior que vam agafar entre Kashgar i Urumqi, i també el d’Urumqi a Beijing, un agent de seguretat recorria l’avió amunt i avall amb una càmera, gravant tots els passatgers. A les carreteres, els checkpoints i les càmeres són contínues.

A les entrades de tots els hotels, museus i edificis públics hi ha detectors de metalls. Per qualsevol tràmit necessites un permís oficial i t’has d’identificar amb el passaport a tot arreu.

Des de l’agència de viatges ens van advertir expressament que no portéssim cap ganivet ni navalla. Als hotels i restaurants no n’hi ha ni rastre. A les carnisseries dels mercats, vam observar que els ganivets estan lligats amb cordes i sembla que les autoritats en fan inspeccions regulars. En un dels hotels, fins i tot el ganivet per tallar el pa estava lligat amb una corda.

Als basars es venen navalles tradicionals uigurs, però no te les pots endur: si en vols una, la pagues i te l’envien a casa per correu postal. Està prohibit portar ganivets pel carrer.

A Kashgar vam veure uigurs que es cobrien la cara en passar prop de cotxes amb vidres tintats. També ens van mostrar antics espais que havien estat mesquites i que ara allotgen cafès o botigues. Vam constatar que no era fàcil parlar obertament sobre alguns temes delicats, potser pel sistema de videovigilància instal·lat als vehicles o per altres motius que limiten la llibertat d’expressió. Vam observar que evitaven pronunciar la paraula “uigur” i preferien eufemismes com “la llengua local” o “la minoria local”.

Quan finalment vam aconseguir gratar una mica, vam saber que paraules com halal o salam alaikum estan prohibides. Fins i tot el cafè turc es ven com a sand coffee (cafè de sorra), per evitar fer referència als turcs, que tenen molt mala premsa. També s’han prohibit noms considerats “massa musulmans”, com Mohamed. Els homes tenen prohibit dur la barba llarga i les dones no poden cobrir-se el rostre (tot i que moltes fan servir mascaretes o mocadors discrets).

Molts analistes consideren que aquestes polítiques podrien tenir com a finalitat diluir o transformar profundament la identitat uigur. Les autoritats xineses argumenten que les polítiques a Xinjiang responen a la necessitat de garantir l’estabilitat i el desenvolupament econòmic de la regió. No obstant, diverses entitats internacionals apunten a efectes col·laterals preocupants sobre la cultura i llibertat de la població local.

Fins i tot els detalls aparentment anecdòtics o més innocents sembla que formin part d’aquesta estratègia. Per exemple, a tot Xinjiang s’han posat de moda els negocis que lloguen vestits tradicionals a la gent que es vulgui fer fotos pintoresques en llocs històrics. Les fotos seran boniques, però tot plegat pot contribuir a una banalització de la cultura local, convertint-la en un element estètic desconnectat del seu significat original. Aquest model de desenvolupament, tot i els seus beneficis econòmics, genera preocupació perquè pot limitar l’expressió cultural i religiosa autèntica del poble uigur.

Aquest text recull una experiència personal com a viatgera i es basa en fonts públiques i obertes per entendre millor una realitat complexa i en evolució. El viatge a Xinjiang ens ha deixat una barreja de fascinació per la seva història i paisatge, i també d’inquietud per les contradiccions que hi hem pogut percebre. Com a viatgers, creiem que entendre les complexitats d’un territori passa per escoltar, llegir i observar amb respecte.

---

Per entendre millor què passa a Xinjiang

Per a qui vulgui conèixer millor les veus que han documentat aquestes situacions, aquí teniu algunes fonts públiques disponibles:

Tahir Hamut Izgil. Quan vinguin a arrestar-me a mitja nit (Edicions del Periscopi)

Un dels pocs uigurs que ha pogut explicar tot el que està passant a Xinjiang des de dins és Tahir Hamut Izgil, poeta i cineasta. Al seu llibre Quan vinguin a arrestar-me a mitja nit,  que podeu llegir en català, relata amb una força colpidora com va viure la repressió creixent de la seva ètnia, la desaparició dels seus amics i el control absolut des del govern, així com tot el seu periple fins que va aconseguir fugir amb la seva família als Estats Units.  

The Xinjiang Papers (The New York Times, 2019)

Una filtració històrica de més de 400 pàgines de documents del Partit Comunista Xinès, publicats pel New York Times, que revela com es van concebre i gestionar els camps d’internament.

Treball forçat i indústria global (NYT i Der Spiegel, 2025)

Una investigació del New York Times i Der Spiegel revela com centenars de milers d’uigurs, kazakhs i kirguís són traslladats a fàbriques de l’est de la Xina per treballar en condicions coercitives. Viuen sota vigilància estricta, fan jornades laborals de fins a 14 hores i són allotjats en dormitoris col·lectius. Marques com Apple o Volkswagen estan vinculades a aquesta economia alimentada pel treball forçat.

Reportatge d’ARTE: La Xina i el treball forçat uigur

Documental que mostra amb imatges i testimonis com es traslladen sistemàticament uigurs a campaments de “reeducació”.

Xinjiang Data Project

Aquest projecte de recerca recull dades obertes com imatges per satèl·lit, estadístiques i informes acadèmics per documentar la realitat a Xinjiang. Analitza camps d’internament, vigilància digital, treball forçat, destrucció cultural i adoctrinament polític, així com l’ús de la tecnologia per implementar un sistema de control massiu.

Informe de Human Rights Watch (agost 2023)

HRW denuncia en aquest informe que la Xina manté polítiques que podrien constituir crims contra la humanitat. L’informe exigeix accions fermes per part de la comunitat internacional.