CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Hem aprofitat el cap de setmana de Ferragosto per fer una mini-marató rossiniana al fabulós Festival Rossini de Pesaro. No hi havia estat mai, però he de dir que l’experiència ha estat per repetir. Hi hem gaudit dues propostes tan oposades com la nit i el dia, però igualment satisfactòries.

Per una banda, el dia 15 vam veure La cambiale di matrimonio a l’encantador Teatre Rossini. És la primera obra que va escriure Rossini, una òpera bufa sobre embolics amorosos d’allò més divertida, que a Pesaro va interpretar un conjunt de cantants més que notables en una producció de perfil clàssic però molt resultona. Christopher Franklin, al capdavant de la Filarmonica Gioachino Rossini, va saber marcar el tempo ideal perquè tot plegat fluís com penso que ha de fer-ho una comèdia d’aquest tipus.

Entre els cantants, que van estar tots excel·lents, va destacar l’Slook de Mattia Olivieri i la Fannì de Paola Leoci. Fins i tot Pietro Spagnoli, el més veterà i amb la veu ja una mica gastada, va estar sensacional. A la producció, hi apareixia un ós gegant que aportava el punt absurd i surrealista, i fins i tot l’actor que el representava va rebre una ovació. Perquè us feu una idea de l’èxit global de la proposta, en la que tot va funcionar com cal: la vam gaudir moltíssim.

Com que aquesta òpera és molt curta, a la primera part ens van oferir un recital de peces de Rossini adaptades per a veu i orquestra de cambra, que també va estar molt bé.

L’endemà va arribar el plat fort, el motiu que ens havia portat a Pesaro: Zelmira dirigida per Giacomo Sagripanti, amb producció de Calixto Bieito.

En aquest cas, la funció no es va fer al Teatre Rossini, sinó a l’Auditorio Scavolini, un antic palau d’esports que ara s’utilitza per a concerts i espectacles. Bieito va crear un escenari que ocupava bona part de la pista, amb diferents forats, en un dels quals hi quedava ensotada l’orquestra, mentre els cantants voltaven amunt i avall per tota la passarel·la.

El pitjor de tot plegat va ser, sens dubte, la sonoritat inadequada de l’espai, però es va notar l’esforç del director per fer que tot sonés molt més que digne.

Més enllà del so, la funció es pot resumir en una paraula: excel·lent. Em va agradar tot tantíssim que fins i tot la producció de Bieito —que no és precisament sant de la meva devoció i que el primer dia havia rebut una gran buada— he de dir que a mi em va convèncer força. Molt en la seva línia: estètica militar, cantants cantant de cap per avall, altres traient-se la roba i lluint el palmito (especialment el molt ben dotat Gianluca Margheri, que semblava encantat de mostrar catxo i que va acabar mig despullat a una piscineta), i molt de moviment escènic amunt i avall (que en alguns moments molestava pel soroll que feien).

El que em va semblar ben trobat és que els cantants i el cor es movien contínuament, fins i tot per les escales de la graderia, de manera que evitaven quedar-se quiets cantant de cara a una part del públic i d’esquena a la resta, atesa la disposició general de l’escenari.

El millor, a banda de l’extraordinària direcció de Sagripanti, van ser els cantants. Una altra vegada, no puc dir res més que tots van estar sensacionals, en especial la gran promesa Anastasia Bartoli i el tenor Lawrence Brownlee, que de lluny va ser qui va rebre l’ovació més gran, tant a la seva ària Terra amica —pell de gallina— com als aplaudiments finals.