CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Ja és tradició dedicar part de les vacances a veure les pel·lícules de l’Atlántida, el festival de cinema que organitza Filmin a Mallorca i que té una versió online.

Deixo alguns comentaris de les pel·lícules que he vist.

El mohicano (Frédéric Farrucci, 2024)

Encara que soc partidària de fer servir el concepte “western contemporani” perquè em sembla que actualment se n’abusa massa, realment és una bona manera de descriure aquesta singular combinació de thriller, drama i cinema social on el territori té un paper fonamental.

Ambientat a Còrsega, l’illa és escenari, però sobretot personatge central d’un film que, com indica el títol, estableix un paral·lelisme amb la novel·la clàssica El último mohicano: així com l’indi imaginat per James Fenimore Cooper resistia davant l’avenç de la colonització, el protagonista d’El Mohicano, un ramader, esdevé el símbol de la resistència de la terra davant l’especulació urbanística i el capitalisme desbocat.

Farrucci mostra l’impacte del turisme a Còrsega, on les terres agrícoles s’estan convertint en hotels i camps de golf, els ramaders són expulsats i la població autòctona es veu cada cop més arraconada. En aquest context, Joseph, un pastor solidari, esdevé l’últim representant d’una manera de viure condemnada a desaparèixer.

El film, que comença com un thriller amb un crim que implica la màfia, es desplega com una caçera humana gairebé ininterrompuda: Joseph és perseguit després d’haver-se enfrontat al poder mafiós que vol arrabassar-li les terres. Aquesta tensió física —el director es fixa en la respiració accelerada, els cossos esgotats i les persecucions interminables— fa del film una experiència crua i intensa, comparable a altres títols de temàtica propera, com As Bestas (Rodrigo Sorogoyen, 2022).

En paral·lel a aquesta persecució, la neboda de Joseph utilitza les xarxes socials per denunciar el seu cas i encendre un moviment de protesta col·lectiva. Aquí és on el film es converteix en una denúncia que va més enllà de la peripècia d’un sol personatge, convertint la història de Joseph en metàfora d’un territori que es resisteix a perdre la seva identitat.

La interpretaciód’Alexis Manenti com a Joseph és clau perquè tot funcioni. Inspirant-se en un pagès real de la zona, crea un personatge maldestre, tímid i esquiu, però que amb la seva manera de caminar i mirar transmet aquesta força de resistència. El final obert apropa Joseph al mite, fent que la pel·lícula transcendeixi el thriller dramàtic i esdevingui un testimoni dels temps trasbalsats que ens toca viure.  

En aquest sentit, el film dialoga amb altres pel·lícules recents que alerten de com l’especulació urbanística i el turisme estan destruint la tradició agrícola i la identitat dels territoris arreu del món. Podríem esmentar, sense anar més lluny, el nostre èxit Alcarràs (Carla Simón, 2022), on també s’explorava com la lògica del mercat posa fi a una tradició agrària arrelada.

La partitura (Matthias Glasner, 20224)

Per alguna raó, suposo que per capçar algun incaut, aquesta pel·lícula s’ha titulat La partitura per esquivar el seu títol original, Sterben, que vol dir “morir-se” i s’ajusta molt millor a l’esperit general del film però que segurament no farà correr la gent al cinema.

Amb grans ambicions i resultats més discrets, Matthias Glasner presenta un mega dramon de tres hores sobre una família en descomposició, un dels membres de la qual és director d’orquestra, cosa que justifica, d’aquella manera, el títol traduït.

Sembla que l’ambició és clarament la de rodar un Fanny & Alexander dels nostres temps, una obra més gran que la vida. Però, tot i les bones intencions i unes interpretacions principals més que notables -amb un Lars Eidinger brillant com a estrella alemanya del moment-, la sensació global és que no arriba a la transcendència que pretén.

Tot plegat es queda en un drama dens i intens sobre persones ferides que s’enfronten a la mort, però també a la vida i a la recerca de l’amor. Ens parla de relacions familiars tan complexes com antipàtiques i de noves formes de relacions personals.

Curiosament, i malgrat que la pel·lícula és llarga i amb un to profund, auster i reposat, es deixa veure amb facilitat, sempre, és clar, que tinguis ganes d’amargar-te l’existència amb el patiment d’aquesta colla de personatges. En general, penso que no és l’obra mestra que Glasner sembla perseguir, però té prou moments d’interès per fer-te arribar fins al final (sense morir en l’intent). 

Diva Futura (Giulia Steigerwalt, 2024)

M’ha desconcertat bastant aquest retrat de l’eclosió del porno a Itàlia als anys 80 i 90 que ofereix Diva Futura, un film que es deixa veure amb un somriure a la cara, però que per la mateixa raó m’ha semblat excessivament idealitzat i blanquet, amb molt poc sentit autocrític.

Segueix una estructura estètica i narrativa ja convertida en clàssica, la del famós “ascens, auge i caiguda” mostrat amb travellings i càmeres voladores que va establir Uno de los nuestros (Scorsese, 1990) i que Paul Thomas Anderson va adaptar amb gran encert per retratar la indústria pornogràfica nord-americana a Boogie Nights (1997).

Aquí, la història se centra en el tal Riccardo Schicchi, el polèmic empresari i fundador de l’agència Diva Futura, que va convertir en icones “culturals” a figures com la Cicciolina o Moana Pozzi, presentades com a símbols d’una època en què el porno volia identificar-se amb l’art pop i la revolució sexual a la Itàlia de la Democràcia Cristiana.

La pel·lícula presenta tots aquests personatges i el seu entorn amb gran simpatia i gràcia, sense arestes ni parts fosques. Una mirada massa amable, tova i nostàlgica, polideta fins al punt de romantitzar aquest món i presentar-lo com el súmmum del bon gust. Ressalta l’alliberament i la provocació social que va representar -cosa que no nego pas- però evita entrar en les ombres: explotació, precarietat, relacions de poder o malalties com la sida. Només al tram final s’esmenta la deriva cap a un porno més violent i degradant, però ho fa de passada i sense aprofundir, com una nota tímida.

És aquí on es nota la diferència amb Boogie Nights. Anderson també començava amb llum i exuberància, però feia evolucionar el relat cap a la decadència, la destrucció i la tragèdia personal que s’amaga darrere del somni pornogràfic. Diva Futura, en canvi, prefereix quedar-se en un record polit i feliç, com si no volgués embrutar la seva pròpia nostàlgia.

Aquest to encaixa amb una tendència que sembla consolidar-se al cinema italià recent, afavorida per èxits com Siempre nos quedará mañana (Paola Cortellesi, 2023): pel·lícules que tracten temes potencialment durs o polèmics amb una posada en escena amable, que prioritza la nostàlgia de postal i els codis de la feel-good movie.

Último robo en Berlín (Thomas Arslan, 2025)

Aquesta l’he vist perquè, a priori, presentava dos elements que em feien gràcia: robatori d’obres d’art i robatoris que acaben com el rosari de l’aurora. I realment, és això el que pots trobar en aquest thriller que sembla recrear l’atmosfera del polar francès i l’estilitzada manera de fer de Michael Mann.

El cas és que tot plegat està tan mesurat, és tot tan sobri, tot tan elegant i tot tan contingut, que tens la sensació que li sobra sobrietat, elegància i contenció i li falta una mica d’adrenalina i brillo general.

Però, ei, que si voleu veure un thriller elegant, sobri i contingut, aquest és realment perfecte.

Hysteria (Mehmet Akif Büyükatalay, 2025)

De Hysteria m’ha semblat molt interessant com planteja el dilema sobre la representació de l’islam a Europa, i com aquest debat connecta amb qüestions d’identitat i violència.

El film mostra el rodatge d’una pel·lícula que recrea un cas real: l’incendi racista de Solingen de 1993, on cinc membres d’una família turca van morir a Alemanya. Durant el rodatge, la crema real d’un exemplar del Corà desencadena tensions i protestes entre els membres de l’equip, fins que la situació acaba posant en qüestió la fràgil línia que separa la ficció de la realitat.

Cinema dins del cinema, Hysteria és també un thriller ple de tensió, articulat al voltant de la investigació que fa una becària de rodatge sobre qui ha robat les cintes on apareix el Corà cremat.

Potser el film s’entreté massa en aquest fil policíac, en lloc d’aprofundir més en la reflexió sobre com es representa la violència vinculada a la immigració i la religió en pantalla i sobre qui acaba beneficiant-se d’aquest tipus de cinema. Tot i així, és original que algú s’atreveixi a posar sobre la taula un tema tan transversal en la societat europea.

Los vecinos (André Téchiné, 2024)

Amb Isabelle Huppert i el retorn de Téchiné al cartell, Los vecinos prometia molt, però el resultat és força desconcertant, per no dir decebedor.

Ja d’entrada, tenim una agent de policia que es fa amiga de la família d’un jove antisistema(??). El plantejament potser aspirava a provocar alguna reflexió (???), però acaba convertint-se en un despropòsit naïf, mal estructurat i sense sentit, que naufraga abans d’arrencar.

La Huppert, a més, m’ha semblat totalment fora de lloc, i el Nahuel Pérez Biscayart força escàs de matisos, cosa que tampoc ajuda. El que deia: decebedora.