CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

És curiós com algunes pel·lícules creen un fenomen al seu voltant que es viu de manera intensa a les xarxes socials, mentre que al món real sembla que poca gent se n’hagi assabentat. Està passant aquests dies amb la nova pel·lícula de Paul Thomas Anderson, Una batalla tras otra. El meu Twitter bull des de fa dies amb tota mena de comentaris, crítiques, anàlisis, fotos, comparacions i discussions al voltant d’aquesta pel·lícula.

Però quan pregunto a la gent del meu voltant, són poques les persones que l’han vist o que tinguin un interès real per veure-la. I no deixa de ser curiós, perquè la crítica l’ha assenyalat unànimement com una de les millors – si no LA millor – de l’any; i directors com Francis Ford Coppola o Paul Schrader l’estan comentant i recomanant amb entusiasme.

També és cert que al voltant de PTA hi ha tota una caverna de fans, amb un perfil molt concret d’homes joves, cinèfils de curt recorregut en molts casos, que pensen que el director de Magnolia ha inventat el cinema i el seu llenguatge. El soroll d’aquest fandom ressona molt fort a través de les xarxes, però no arriba, per exemple, al públic que omple les sessions de l’espectador o del cinema de barri, indiferent al dogma PTA.

Dit això, i sense que a mi Paul Thomas Anderson em sembli el messies revelat que hi volen veure alguns, he de dir que Una batalla tras otra m’ha agradat molt.

Hi ha dues coses que em sembla que fan d’aquest títol una pel·lícula important. Per una banda, la urgència del seu tema i la seva capacitat de connectar amb la realitat del moment actual que es viu a l’Amèrica de Trump. Per altra, la seva extraordinària posada en escena.

Crec que PTA, de la mateixa manera que el director Ari Aster també demostra amb la menys rodona i molt més erràtica Eddington(2025), han entès que l’era Trump només es pot explicar amb la contundència d’un cop de puny a la taula. Aquesta és la impressió, física fins i tot, que em van causar aquestes dues pel·lícules, que són, abans que res, retrats del seu temps.

Ens parlen d’una Amèrica confusa, paranoica, violenta, racista. D’un país que va a la deriva, i que sembla estar a les portes d’una guerra civil contra un enemic no sempre del tot visible. D’alguna manera, ens revelen un futur immediat que tots podem intuir si seguim les noticies dels diaris.  

Una batalla tras otra adapta i actualitza la novel·la de Thomas Pynchon, Vineland, que parla sobre els moviments revolucionaris radicals dels 60. PTA estira del fil per presentar-nos un d’aquests grups, que lluita per una causa genèrica indefinida. En realitat, ens parla de la lluita social que hi ha avui a Estats Units en matèria d’immigració: una autèntica olla a pressió a punt d’esclatar. El film parla d’un cert idealisme de fireta, també d’ideals perduts i de patriotisme malentès; ens explica una curiosa història d’amor paterno-filial i, finalment, ens dona un petit alè d’esperança en el futur, malgrat tot.

Com està rodada la pel·lícula és un altre tema. PTA, i aquí sí que podem afirmar-ho, és un gran director de cinema, i en aquest film fa gala d’allò que Paul Schrader va descriure amb la meravellosa expressió “Joy of Filmmaking”, l’alegria de fer cinema.

I és així: és una pel·lícula feta des de l’amor al cinema, des de les ganes de fer-nos xalar davant la pantalla. La pel·lícula és tota una experiència visual (que es pot gaudir en Vista Vision i format IMAX), una lliçó d’enquadraments, de ritmes, de creació de personatges (i quins actorassos, especialment Sean Penn!), de l’ús de la música i dels silencis i, en definitiva, un regal per als cinèfils.

La pel·lícula fa servir l’himne polític dels 70 de Gil Scott-Heron, aquell que diu que La revolució no serà televisada. La revolució serà en directe. El que jo puc afegir és que, probablement, no tindrà una posada en escena tan espectacular.