CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

A banda de regalar-nos la icònica imatge de la Dietrich en smoking, Marruecos (Josef von Sternberg, 1930) és una delirant història d’amor fou, on una femme fatale que arrossega els homes a la perdició, acaba ella mateixa perdent els papers per un atractiu legionari -espectacular Gary Cooper- al qual seguirà fins a literalment abandonar-se pel desert.

La pel·lícula respira tensió sexual pels quatre costats, i és pura incorrecció pre-code. Això s’observa, per exemple, en com el tercer en discòrdia en aquest triangle amorós, el marit de la Dietrich, la deixa marxar alegrement amb el legionari. Aquest marit despitat que admet la seva derrota amb elegància és un dels meus personatges secundaris preferits de tots els temps.

Està interpretat per l’actor d’origen francès Adolphe Menjou. Aquest actor sovint va fer papers secundaris en els quals va saber imposar la seva presència distingida i va fer valer la seva elegància natural. De fet, va ser escollit en diverses ocasions com l’home més elegant de la seva època.

Però no va ser massa elegant quan van arribar els temps foscos de la cacera de bruixes. Menjou va ser un anticomunista militant i un dels actors que més va recolçar la causa de McCarthy. Creia que qualsevol artista d’esquerres ja era sospitós i va arribar a declarar davant del Comitè d’Activitats Antiamericanes que tots els comunistes mereixien ser afusellats.

És curiós com el seu personatge de general Broulard a Senderos de gloria (Stanley Kubrick, 1957), una de les pel·lícules més antimilitaristes i humanistes del cinema, acabi sent l’artífex de la matança de soldats i dels afusellaments dels soldats innocents. Una ironia del destí que fa redimensiona el clàssic de Kubrick.