CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Els fans del cinema d’autor estem encantats que li hagin donat el Premi Nobel de Literatura a l’escriptori hongarès László Krasznahorkai. Sense les seves obres, no hauríem tingut les pel·lícules monumentals de Béla Tarr, un dels directors més radicals i poètics del cinema europeu.

Béla Tarr i László Krasznahorkai comparteixen una mateixa mirada sobre el món fosca i apocalíptica, alhora profundament poètica. Tarr ha trobat en les paraules de Krasznahorkai la matèria ideal per construir el seu univers cinematogràfic: paisatges desolats, personatges atrapats en un temps que no avança i una bellesa que neix de la desesperança. El propi director ho va explicar en aquest xerrada al DA Film Fest de la que vaig fer un resum aquí.

Krasznahorkai construeix mons literaris plens de repeticions, discursos infinits i una sensació constant d’apocalipsi imminent. Tarr els transforma en imatges llargues i hipnòtiques, on es pot sentir el pes de cada moviment i de cada silenci.

Junts han creat una obra coherent i radical que fa del temps i de l’angoixa existencial una experiència metafísica.

Les pel·lícules

La col·laboració Tarr-Krasznahorkai inclou quatre pel·lícules que defineixen el cinema europeu contemporani: 

La condena (1988), amb un desesperançat guió coescrit per Tarr i Krasznahorkai, i els seus plans seqüència que ja són un resum del cinema del director hongarès.

Sátántangó (1994): una adaptació de set hores basada en la monumental novel·la homònima, traduïda aquí com a Tango Satànic. Ara no se’n parla tant, però en el seu moment, els seus famosos tràvellings de seguiment de personatges van definir una certa estètica del cinema independent d’autor.

Fotograma de Sátántangó i una servidora l’any 2012 a l’Etna i intentant emular aquesta imatge

Vaig tenir ocasió d’assistir a una històrica projecció de la pel·lícula que es va fer l’any 2014 al CCCB. En aquell moment erem pocs i menys els que vam arribar al final de la sessió. Fa un parell d’anys es va tornar a projectar a la Filmoteca amb un gloriós sold out.

L’espai que ocupava Sátántangó abans de ser projectada al CCCB

Werckmeister Harmonies (2000): que adapta la novel·la Melancolia de la resistència.

The Turin Horse (2011): inspirada en una idea de Krasznahorkai, i que jo vaig posar en la meva llista de millors pel·lícules del segle XXI. En realitat, és una de les meves pel·lícules preferides de tots els tems. En parlo una mica més a continuació.

El món s’acabarà amb una fosa a negre

Béla Tarr va tancar la seva trajectòria amb una llarguíssima fosa a negre que representa també la fi dels temps. Krasznahorkai va tenir la idea de The Turin Horse a partir de l’episodi que va marcar la fi de la trajectòria de Friedrich Nietzsche. Bela Tarr la va convertir en una pel·lícula que, des d’una radical economia de mitjans narratius i de forma clarament al·legòrica, ens alerta de la progressiva degradació i decadència del món i els seus habitants.

El 3 de gener de 1889, a Turín, Nietzsche es va abraçar plorant a un cavall esgotat i maltractat pel seu cotxer. Després d’aquest episodi, el filòsof alemany va deixar d’escriure per caure en el mutisme i la bogeria.

Tarr segueix amb la seva càmera el cavall i el seu conductor, per mostrar-nos a través de la seva asfixiant rutina quotidiana els petits indicis d’una inefable decadència. La pel·lícula, que dura dues hores i mitja, està rodada en blanc i negre, i consta de només una trentena de plans i molts menys diàlegs, la majoria dels quals reincideixen de forma repetitiva en mostrat el mode de vida auster d’un pare i una filla que sobreviuen en la més angoixosa de les misèries.

Amb el so d’un vent furiós i una banda sonora de Mihály Vig igualment repetitiva, Tarr evoca una atmosfera apocalíptica que ajuda a comprendre el subtil missatge entre línies de la pel·lícula. El director depura tot artifici per anar a buscar l’essència cinematogràfica. Els dos protagonistes pràcticament no parlen, no mengen i no interactuen, aïllats en un paratge oblidat i hostil, enmig d’un perpetu temporal de vent que anuncia l’arribada de temps encara més foscos. Vista ara, 14 anys després, sembla tenir un aire tràgicament profètic.

Turin Horse (Béla Tarr, 2011) vs Lamentació sobre el Crist Mort, d’Andrea Mantegna (cap al 1480 )

On les podeu veure

Si voleu descobrir aquest univers, podeu veure The Turin Horse i altres pel·lícules de Béla Tarr a Filmin.