CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Un fantasma en la batalla (2025), el retorn a la direcció d’Agustín Díaz Yanes, explica el mateix que La infiltrada (2024), la història de l’agent de la Policia Nacional que amb només 20 anys es va infiltrar a la banda terrorista ETA i, després de conviure amb els seus dirigents, va contribuir al desmantellament del comando Donosti i a la fi de l’organització.

Són dues maneres diferents de plantejar el mateix tema. A La infiltrada és una pel·lícula amb més nervi i tensió, que es focalitza molt en el carisma de la seva protagonista, una gran Carolina Yuste, i redueix a mera caricatura els membres d’ETA. Aquest film, tot i que a nivell cinematogràfic no se li pot discutir res, és, al meu entendre, més tendenciós ideològicament, tant pels missatges escrits que apareixen al final del film com pel fet que intenta resumir un conflicte molt complex a un simple enfrontament entre polis molt bons i terroristes molt dolents, a més de lletjos i força tontets.

Díaz Yanes també signa un thriller tens i trepidant, potser més sobri i amb menys pirueta visual, i amb uns personatges menys carismàtics i amb més fissures, però potser més ajustats al món real. El film inclou molts documents d’arxiu dels atemptats d’ETA, de manera que el thriller es fa més proper al drama històric i realista, sense deixar de banda la vessant psicològica.

He gaudit dels dos films però, si n’hagués de triar un, potser em quedaria amb la mirada de Díaz Yanes, ja que penso que s’ajusta amb més humilitat i realisme a la complexa realitat del que va representar ETA, enlloc de reduir-la a una qüestió de bons molt bons contra dolents molt dolents.

ETA en la ficció

El que també em sembla interessant és la irrupció d’ETA com a tema en nombroses ficcions cinematogràfiques recents, potser impulsada per la necessitat de revisar el nostre passat més proper i reelaborar la memòria col·lectiva, tot fixant un nou marc mental sobre uns fets que molts encara tenim ben presents. Alhora, però, planeja el risc que aquesta onada de relats acabi transformant la percepció del que realment va ser, especialment entre aquells que no ho van viure, oferint una imatge parcial o edulcorada del conflicte.

En els darrers anys, s’han estrenat les sèries La línea invisible (Mariano Barroso, 2020) i Patria (2020), basada en la novel·la de Fernando Aramburu; i sobretot la pel·lícula Maixabel (Icíar Bollaín, 2021), enfocada en les víctimes i amb voluntat de contribuir a l’assimilació d’uns fets difícils d’acceptar, especialment al País Vasc.

A diferència de pel·lícules com La muerte de Mikel (1984) o Días contados (1994), que es van fer quan el conflicte era immediat i amb una proximitat emocional i política intensa, aquestes noves ficcions tenen més distància temporal, permeten explorar múltiples perspectives i reflexionen sobre el conflicte com a fenomen social més ampli. També incorporen recursos estilístics més sofisticats i dramatització psicològica, mentre que les antigues eren més directes i crues, centrades en l’efecte immediat de la violència i dirigides a qui havia viscut els fets.