CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Guillermo del Toro semblava el nom ideal per dirigir una nova adaptació de Frankenstein. Molts dels temes recurrents a les seves pel·lícules —la relació entre humanitat i monstres, la violència envers allò que és diferent o la creació de vida— ja són presents a la novel·la de Mary Shelley. Després d’anys de preparatius, finalment ha pogut materialitzar el seu somni de portar a la pantalla Frankenstein, que ha arribat tímidament a les sales abans de la seva estrena a Netflix.

Del Toro afronta el projecte amb la promesa de presentar-nos l’epopeia gòtica definitiva. Malauradament, ben aviat queda clar que el resultat no compleix les expectatives. Malgrat el seu enlluernador desplegament visual, la pel·lícula pateix una greu manca de ritme i de tensió. Tot flueix de manera rutinària i sense interès, entre un excés de CGI poc agraciat i situacions o diàlegs que, en alguns moments, freguen el ridícul.

El director intenta invocar l’estètica del Romanticisme inspirant-se en els paisatges de Caspar David Friedrich per construir una proposta visual, però els efectes digitals resulten plans i mancats d’ànima. Del Toro havia declarat en diverses ocasions el seu rebuig a fer ús de la intel·ligència artificial i la seva defensa dels escenaris reals; potser per això sorprèn encara més comprovar com un retoc digital invasiu ho impregna tot d’una lletjor -perdoneu el comentaria fàci- “monstruosa”.

La caracterització dels personatges tampoc no ajuda. Començant per l’Elisabeth coberta d’unes ridícules plomes, interpretada per Mia Goth, una de les actrius més irregulars del moment, incapaç fins i tot de vocalitzar amb precisió. Costa d’entendre, a més, el pes que adquireix aquest personatge en una adaptació que es presenta com la més fidel a l’obra original. En la mateixa línia, el personatge afegit de Christoph Waltz es perd en una subtrama que no aporta res d’interès.

Malgrat la seva solvència habitual, tampoc no és fàcil defensar el treball d’Oscar Isaac com a Victor Frankenstein. El seu to histriònic i desmesurat converteix en involuntàriament còmiques les escenes de laboratori, fins al punt d’evocar les imatges paròdiques d’El jovencito Frankenstein. A la sessió del cinema Verdi on vaig veure la pel·lícula, molts espectadors reien en moments que presumptament havien de ser dramàtics.

Només Jacob Elordi, en el paper del monstre, aconsegueix dotar el personatge d’una certa dignitat i profunditat. És l’únic element rescatable d’una adaptació que redueix la dimensió filosòfica i ètica de la novel·la —el mite de Prometeu i la reflexió sobre la creació de vida— a un tòpic conflicte familiar sobre un fill que no se sent estimat pel pare.

Elordi transmet amb eficàcia el dolor del monstre rebutjat pel seu creador. Lamentablement, ni el seu personatge ni la resta estan prou treballats, i els esdeveniments es succeeixen sense massa coherència, com si n’hi hagués prou amb seguir el fil de la novel·la. Més enllà de la seva presumpta direcció d’art enlluernadora, la pel·lícula acaba resultant buida i superficial, sense accedir mai a la profunda dimensió de la tragèdia que Shelley va imaginar.

A la projecció a què vaig assistir, el públic va acabar aplaudint, fins i tot la parella que tenia al costat, que havia arribat tard i s’havia passat mitja sessió consultant el mòbil. Aquest detall il·lustra un fenomen cada cop més habitual: el de les pel·lícules i sèries que, sense gaire cosa a dir, s’allarguen artificialment per arribar a un clímax emocional final. Un recurs efectista pensat per despertar, ni que sigui uns segons, una audiència distreta i avorrida i fer-la marxar cap a casa amb la sensació d’haver-se emocionat per uns moments.