CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Encara que a la foto hi aparegui Cary Grant en un batín de seda, avui vinc a parlar del simpàtic gosset que se’l mira, l’Skippy.

Nascut l’any 1931, aquest fox terrier es va fer molt popular al cinema dels anys trenta. Era propietat de l’actriu del cinema mut Gale Henry i del seu marit, Henry East, especialitzats en entrenar gossos per al cinema. Des de ben petit va demostrar intel·ligència i capacitat per respondre ordres verbals i visuals, i això li va obrir les portes de Hollywood, on va debutar amb un paper sense acreditar el 1932 a La verdad a medias.

L’èxit, però, li va arribar amb el paper d’Asta a La cena de los acusados (W. S. Van Dyke, 1934), una pel·lícula de detectius protagonitzada per William Powell i Myrna Loy, que tindria continuïtat en diversos films posteriors, on el gosset ja va sortir acreditat com a Asta.

Però Skippy també va fer carrera a l’screwball comedy dels anys trenta, en concret en dos clàssics protagonitzats per Cary Grant: La pícara puritana (Leo McCarey, 1937) i La fiera de mi niña (Howard Hawks, 1938).

Es va fer tan popular que fins i tot va ser objecte d’un reportatge a la revista American Magazine, titulat A Dog’s Life in Hollywood, on es va fer públic el sou que Skippy cobrava per les pel·lícules.

A l’article s’explicava que “Skippy, un petit terrier de pèl dur i intel·ligent, és una de les principals estrelles del cinema. Porta una vida glamurosa, una vida canina de luxe. Està considerat un dels gossos més intel·ligents del món, i quan es signen contractes per a la seva aparició en una pel·lícula, cobra 200 dòlars a la setmana per posar la seva empremta a la línia de punts. El seu entrenador només cobra 60 dòlars.”

Grans estrelles canines

L’Skippy va ser una de les grans estrelles canines de Hollywood, però no va ser la primera. Als anys vint ja havia triomfat el pastor alemany Rin Tin Tin, i als anys quaranta també es faria popular la gosseta Lassie, interpretada en realitat per un gos mascle.

Rin Tin Tin, heroi de guerra

La història de Rin Tin Tin és, realment, de pel·lícula. Aquest pastor alemany va debutar al cinema el 1922, però ja tenia una història interessant abans. Com a cadell, va ser rescatat de les runes d’un camp de batalla a França, durant la Primera Guerra Mundial, pel soldat nord-americà Lee Duncan, que el va portar als Estats Units. Duncan va descobrir de seguida el seu talent per a l’obediència i la càmera, i el va entrenar personalment.

El gos va començar a aparèixer en produccions de la Warner Bros., on va protagonitzar més de 27 pel·lícules mudes i algunes de sonores, sovint en papers heroics que salvaven soldats, nens o ciutats senceres. La seva popularitat va ser tan gran que sovint s’afirma que va salvar la Warner de la fallida durant els anys 20, gràcies a l’èxit comercial de les seves pel·lícules.

Rin Tin Tin va ser el primer animal real considerat estrella de Hollywood, amb club de fans, contractes i campanyes de màrqueting propis, i va obrir el camí a altres gossos cèlebres com Skippy o Lassie.

Messi, el robaescenes amb Palma d’Or

Avui dia, els gossos tornen a viure una època d’esplendor cinematogràfic, gràcies, per exemple, al gran èxit de Messi, un autèntic robaescenes a la pel·lícula Anatomía de una caída (Justine Triet, 2023), guanyadora de la Palma d’Or de Cannes.

El seu paper cridava tant l’atenció que fins i tot va desfilar per la catifa vermella dels Oscars i va guanyar la Palm Dog, un premi alternatiu que s’entrega també durant el Festival de Cannes a les millors interpretacions canines de l’any.

El gos que veu fantasmes

La idea de parlar de gossos m’ha vingut després de veure Good boy (Ben Leonberg, 2025), una simpàtia i curiosa pel·lícula de terror amb un gos com a protagonista. Estrenada als cinemes després de passar pel festival de Sitges, la premisa de la pel·lícula serveix per renovar el sempre trillat subgènere de les pelis de fantasmes en cases encantades. La gràcia, aquí, és que Indy, el gos protagonista, és l’únic que veu els fantasmes. La pel·lícula està explicada des del seu punt de vista, amb la càmera al seu nivell, i pràcticament sense mostrar el rostre dels humans.

El director, Ben Leonberg, que també és el propietari del gos, el va filmar durant hores i hores per treure-li les expressions perfectes. La seva interpretació, val a dir-ho, és d’allò més resultona. La pel·lícula no inventa res, més aviat desplega tot un arsenal de recursos tronats com ara portes que s’obren, sorolls, ombres que passen, aparicions inesperades, un subterrani, sustos fàcils…

Però mira, vista des de la mirada del gos, la cosa té la seva gràcia. I també fa por, si és el que busqueu en una peli de terror….