CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Mentre esperem que s’estreni la seva obra més recent, la premiada Nouvelle Vague, ha arribat als cinemes el film immediatament anterior de Richard Linklater, Blue moon (2025). La pel·lícula agafa el títol d’una de les cançons més populars de Lorenz Hart, lletrista que va formar un important tàndem creatiu amb el compositor Richard Rodgers abans que aquest el “deixés” per anar-se’n amb Oscar Hammerstein II, amb qui a sobre aconseguiria els èxits més rutilants de la seva carrera. Oklahoma!, El rey y yo o Sonrisas y lágrimas son només alguns dels títols amb que Rodgers i Hammerstein van fer més gran la llegenda del musical americà.

He de confessar que abans de veure aquesta joia d’orfebreria no era massa conscient que abans de Rodgers-Hammerstein havia existit l’associació Rodgers-Hart. I no serà perquè d’aquesta col·laboració no sortissin obres emblemàtiques. La cançó Blue Moon és nomes un exemple. My Funny Valentine, The lady is a tramp, Where or When o Isn’t it Romantic? són altres temes sorgits d’aquest tàndem, molts d’ells inclosos en l’anomenat Great American Songbook, el cànon del jazz i la cançó popular americana del segle XX.

A Blue Moon, Linklater ens parla d’aquest trencament des del punt de vista de Hart, l’amant “despechado” en aquesta relació creativa. La pel·lícula, amb un aire molt teatral, se centra en explicar el moment en que es trenca aquesta relació, just coincidint amb la nit de l’estrena del musical Oklahoma!.

Tota l’acció té lloc ara i aquí, al famós Sardi, el club on es reuneixen els artistes la nit de l’estrena. Amb l’aparença d’un fals monòleg, puntejat ocasionalment per les rèpliques dels personatges secundaris del cambrer i el pianista, un verbalment incontinent Lorenz Hart no deixa de beure i parlar per tapar, amb enginyosos jocs de paraules, la ferida del seu cor trencat. En paral·lel, el film ens parla de la seva homosexualitat reprimida i de l’enamorament platònic d’una guapa i jove aspirant a artista que també el rebutjarà sentimentalment la mateixa nit, en una altra de les escenes més potents de la pel·lícula.

El fet de sentir-se oblidat i relegat a un segon terme quan una relació que es trenca, ja sigui professional o romàntica, és un dels grans temes d’aquesta pel·lícula. Però també es parla, i molt, de bellesa i d’amor, d’admiració i d’abandonament. I tot i que l’enginy verbal de Hart ens fa somriure durant moltes estones, el cert és que la sensació que deixa la pel·lícula al final és una tristessa infinita.

Feia molt de temps que no sentia uns diàlegs tan ben escrits i tan fabulosament interpretats com els de Blue Moon, una pel·lícula que renuncia a qualsevol mena d’acció per centrar-se en això, en el poder de la paraula, precisament el superpoder que va tenir Lorenz Hart i que, d’alguna manera, també el va acabar per condemnar.

A mi, com tantes altres pel·lícules del sempre original i interessant Richard Linklater, m’ha semblat absolutament esplèndida, tan intel·ligent i divertida com nostàlgica i trista. Però per sobre de tot, el que més destaca en aquesta pel·lícula és un incommensurable d’Ethan Hawke, en un paper com mai l’heu vist, allunyat del seu atractiu i desplegant un carisma i talent per la paraula que el confirmen com el gran actor que és.

Aquí us deixo una llista d’Spotify per descobrir les cançons de Rodgers i Hart i comprovar que la majoria us sonaven