CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Richard Linklater sempre ha estat un director original i innovador, que experimenta amb nous formats i explora idees narratives i visuals, però sense deixar mai de banda el gust per explicar històries i emocionar, que segurament és la funció més bàsica del cinema.

Potser sigui aquest tarannà d’explorador -que es pot observar en un altre dels seus films recents, Blue Moon– el que l’hagi acostat a la figura de Jean Luc Godard, sens dubte un dels grans renovadors de la història del cinema, un director la influència del qual va més enllà dels nostres temps. D’això ens parla, amb una alegria i vitalitat realment encomanadissa, l’encantadora Nouvelle Vague (2025).

Es tracta d’una pel·lícula d’allò que es coneix com a “cinema sobre el cinema”, on es reconstrueix de manera desenfadada i alegre el rodatge d’A Bout de Soufle, el primer llargmetratge de Godard i un dels títols fundacionals de la Nouvelle Vague.

En aquest sentit, Linklater no pretén fer un film radical a la manera de Godard, sinó que s’acosta més a l’estil humanista del seu col·lega François Truffaut, que va fer un exercici similar a La noche americana (1973): recrear un rodatge per mostrar el procés de creació dels films i fer partícips als espectadors de la màgia del cinema.

Aprofitant l’avinentesa, Linklater ens parla també de l’univers Cahiers du Cinema i el moment de gran eclosió de la cinefília moderna que va representar. Ho fa de manera didàctica, posant els noms a tots i cadascun dels personatges que apareixen perquè els poguem identificar, sense oblidar cap dels noms essencials d’aquell corrent que va transformar definitivament el cinema modern sense renunciar a la tradició clàssica. I amb l’embogit i delirant rodatge del film de Godard que ens mostra Linklater es pot entendre perfectament aquesta revolució.

El film també inclou un munt de cites cinèfiles, des d’homenatges a d’altres films de Godard (com per exemple, el ball de Bande à part (1964) a l’aparició de noms com Rossellini o Bresson. I imita, de forma simpàtica, aquella característica tant Godardiana de fer recitar als seus personatges màximes i aforismes literaris.

Val la pena revisitar A bout de souffle abans o després de veure Nouvelle Vague, per detectar també les similituds i les diferències entre el cinema de Godard i el de Linklater. Tot i que pugui semblar el contrari, el director nord-americà no cau en la nostàlgia del cinema d’abans, sinó que ens recorda i reafirma en el nostre present la gran alegria de fer i gaudir del cinema.