CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Aprofitant que aquesta setmana podré gaudir de l’ópera Tristan i Isolda al Liceu, us vull recomanar la pel·lícula Humoresque (Jean Negulesco, 1946), basada en una novel·la de Fannie Hurst (la mateixa autora d‘Imitación a la vida), i on el drama de Richard Wagner té, en una escena, un paper molt important que va més enllà de la música incidental.

La pel·lícula, titulada en castellà amb el significatiu títol De amor también se muere, inclou una de les recreacions més colpidores del Liebestod i de la idea d’un amor absolut que només pot consumar-se en la mort.

Humoresque té com a protagonista principal a Paul Boray (John Garfield), un violinista prodigi d’origen humil, criat per una mare dominant que ha sacrificat tot perquè el fill triomfi. L’èxit li arriba quan coneix Helen Wright (interpretada per Joan Crawford), una dona rica, culta i emocionalment inestable, que esdevé la seva protectora i amant. Ella impulsa la seva carrera, però també el lliga a una relació desigual i profundament destructiva.

Helen s’adona que, a mesura que Paul assoleix l’èxit, ella no pot posseir-lo del tot, ni com a home ni com a artista. Incapaç d’acceptar-ho, opta per un gest extrem que allibera Paul però consuma la tragèdia. I aquesta és l’escena de la que us parlo: la Crawford camina per la platja mentre sona una versió per a violí del Liebestod de Tristan und Isolde. Aquesta no és una elecció musical casual, sinó una clau per a la lectura dramàtica. Wagner ens parla d’un amor absolut que només pot consumar-se en la mort. Negulesco ho assumeix sense matisos i ho trasllada al llenguatge del melodrama clàssic de Hollywood.

El primer pla de la Crawford es pot llegir com l’equivalent visual del clímax wagnerià. Amb el rostre immòbil, hipnòtic, absorbit per una decisió interior ja presa, Helen es converteix en Isolda. Com ella, entén que l’amor terrenal és impossible i opta per la desaparició. Amb aquest gest accepta que només en la mort pot alliberar Paul i, alhora, posseir-lo simbòlicament per sempre.

El Liebestod, amb la seva expansió infinita i la suspensió de la resolució tonal, reforça aquesta idea d’anul·lació del jo. Paul toca, inconscient, mentre Helen desapareix. Com en Wagner, la fusió entre els dos amants només és possible quan la vida ja no hi és.

Aquí podeu veure l’escena sencera.

Anys més tard, la Madonna es va inspirar en aquesta escena, que va copiar pràcticament pla per pla en un dels seus videoclips, tal i com vaig explicar en aquest post.

Morir d’amor al cinema de Frank Borzage

Curiosament, Humoresque no és pas la primera adaptació cinematogràfica de la novel·la de Fannie Hurst. N’hi ha una versió anterior de l’any 1920 dirigida per Frank Borzage, un director que estic revaloritzant darrerament, i del qual espero parlar algun dia amb més profunditat. Té la seva gràcia que en el cinema de Borzage també hi sigui present la música de Tristan und Isolde.

Sense anar més lluny, Borzage aprofita el Liebestod per a l’espectacular seqüència final del seu clàssic Adiós a las armas (1932), on literalment filma una melodramàtica mort d’amor en el context del final de la Primera Guerra Mundial, acompanyada per la música de Wagner.

Anys més tard, Borzage tornaria a fer sonar el Liebestod en un altre dels seus grans melodrames, concretament a La gran pasión (Te he querido siempre)(1946), un film que ens parla d’una història d’amor entre dos pianistes que expressen la seva passió amorosa a través de la música. En aquest cas l’ús del Liebestod resulta més anecdòtic, doncs només es fa servir com a acompanyament musical, però a qui li pot molestar tornar a sentir aquesta bellíssima melodia una vegada més?

Aquí, per cert, el podeu sentir interpretat per la gran soprano Birgit Nilsson.

Tristan a l’univers Hitchcock

Bonus: Aquí podeu llegir article que he fet pel Club Wagner sobre l’ús que Alfred Hitchcock va fer de Tristan i Isolda a les seves pel·lícules.