CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Segurament us soni aquesta cara. És la del brutal Coronel Saito d’El Puente sobre el rio Kwai, la famosa pel·lícula bèl·lica de David Lean. Segur que recordeu la seva famosa melodia (i potser ja l’esteu xiulant). Però potser no el que no us vingui al cap tant de pressa és el nom de l’actor que l’interpreta.

Era el japonès Sessue Hayakawa, que va compartir repartiment amb estrelles com Alec Guiness i William Holden, i fins i tot va estar nominat com a millor actor secundari. I no deixa de ser curiós, perquè en un altre moment de la seva carrera, Hayakawa va arribar a ser una de les grans estrelles del cinema mut.

Per conèixer aquesta història ens hem de remuntar unes dècades enrere, als anys 10, quan Hollywood era tot just un gran descampat on s’hi començaven a instal·lar els primers estudis. Just en aquell moment, un jove Sessue iniciava la seva carrera cinematogràfica. I va tenir la sort de topar amb un dels grans, Cecil B. De Mille, que el va triar com a tercer en discòrdia pel seu desaforat melodrama The Cheat, una pel·lícula de 1915 que dura menys d’una hora però que no pot ser més intensa. Gràcies a The Cheat, Hayakawa es va convertir en un ídol de masses.

La seva popularitat, basada en el seu aire exòtic i taciturn, el van fer candidat per intepretar The Sheik, paper que finalment recauria en Rodolfo Valentino i, com ja sabeu, la resta és història. Però Hayakawa va seguir amb la seva carrera. Als anys vint va provar sobre a França i Alemanya, i als anys 30 va tornar als Estats Units per fer la seva primera pel·lícula parlada al costat d’una altra gran diva asiàtica, Anna May Wong.

Una pionera asiàtica

Anna May Wong també va ser una pionera absoluta del cinema hollywoodià i la primera gran estrella sinoamericana de la indústria. Activa des dels anys deu, va treballar tant en el cinema mut com en el sonor i va construir una carrera internacional quan Hollywood li va tancar portes. Entre els seus títols més destacats hi ha El ladrón de Bagdad (1924) i El expreso de Shanghai (1932), al costat de la Dietrich. Però malgrat el seu talent i popularitat, va ser víctima del racisme estructural del sistema d’estudis: les lleis de mestissatge i els estereotips racials li van impedir accedir als grans papers protagonistes, sovint reservats a actrius blanques maquillades per interpretar personatges asiàtics.

Tornant a Sessue Hayakawa, gràcies a la pel·lícula de David Lean obtindria el reconeixement global a tota una carrera dedicada al cinema, i es projectaria cap a les noves generacions. Però tot i això, va deixar el cinema poc després, per dedicar-se a fer… de monjo budista!