CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

El 27 de gener es compleixen 270 anys del naixement de Wolfgang Amadeus Mozart. Un bon moment per recordar algunes escenes de cinema on apareix la seva música.

Directors molt diferents han entès que Mozart serveix tant per ordenar el món com per posar-lo en crisi. La seva música pot subratllar l’harmonia d’una escena o revelar, per contrast, la seva violència moral, la seva hipocresia o el seu desequilibri intern.

Més enllà de la meravellosa Amadeus (Milos Forman, 1984), que segur que tots teniu molt present, aquí teniu algunes escenes memorables amb música de Mozart.

Cadena perpetua (Frank Darabont, 1994)

Le nozze di Figaro – “Sull’aria”
Quan la música de Mozart sona pels altaveus de la presó, el sistema disciplinari queda suspès durant uns minuts. La bellesa de la música permet per uns minuts que l’ànima pugui fugir d’un espai controlat i repressiu. Una preciosa imatge de llibertat on Mozart no allibera els cossos, però sí la consciència.

Manhattan (Woody Allen, 1979)

Simfonia núm. 40, K 550
Woody Allen fa servir la música de Mozart com a contrapunt emocional. La Simfonia núm. 40 dóna gravetat al caos emocional del seu neuròtic univers.

L’enigma de Gaspar Hauser (Werner Herzog, 1974)

Die Zauberflöte
Herzog contraposa la puresa idealista de Mozart amb la brutalitat d’un món incapaç d’entendre la innocència. La flauta màgica ressona en un univers que ha fracassat èticament.

Vertigo (Alfred Hitchcock, 1958)

Simfonia K 338
Més enllà de la música de Bernard Hermann inspirada en Wagner, a Vértigo també hi sona Mozart com a eina per curar l’ànima atormentada del protagonista.

À bout de souffle (Jean-Luc Godard, 1960)

Concert per a clarinet K 622
Godard fa servir Mozart com a gest de ruptura. La música clàssica irromp en el seu cinema fresc, improvisat i insolent. Mozart com una tradició que el film no vol heretar, però que tampoc pot ignorar.

El show de Truman (Peter Weir, 1998)

Sonata per a piano K 331 – “Marxa turca”
La lleugeresa i el caràcter gairebé mecànic d’aquesta peça encaixen amb la falsa felicitat del món de Truman. Mozart funciona com a música de superfície, amable i ordenada, que amaga un dispositiu de control absolut.