CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Fins i tot a la gran Bette Davis, la Thelma Ritter li podia robar l’escena. Això és, potser, el que més caracteritza la carrera d’aquesta fabulosa actriu secundària. Sempre en papers petits va aconseguir destacar per sobre de les grans estrelles, i ho va fer amb un únic recurs: la veritat.

Ritter va representar el sentit comú dins del Hollywood del glamur. A Eva al desnudo (Joseph L. Mankiewicz, 1950), ella és la primera que entén què està passant mentre la resta de personatges viuen en l’engany. En una escena clau, el seu personatge observa, comenta i encerta. En té prou amb una mirada i una frase per desemmascarar la situació. És aquí on queda clar per què podia eclipsar a les més grans.

No va ser mai una estrella ni va pretendre ser-ho. Va arribar tard al cinema, quan ja passava dels quaranta i després d’anys de ràdio i teatre. Aviat es va convertir en una actriu de confiança absoluta per a grans directors com Hitchcock, Mankiewicz o Wilder, que sabien que amb Thelma Ritter cada escena guanyava densitat i credibilitat. Sovint va interpretar rols de minyona, d’infermera o de veïna, però sempre semblava una persona real.

Thelma Ritter va morir d’un infart el 5 de febrer de 1969. Al llarg de la seva carrera va estar nominada sis vegades a l’Oscar, sempre com a actriu secundària (per films com Eva al desnudo, Confesiones de medianoche o El hombre de Alcatraz), i en una d’aquelles inexplicables injustícies de la història, no el va guanyar mai.

Però lluny de viure-ho com una tragèdia, ella sempre ho va acceptar amb ironia. Diuen que durant la temporada de premis sempre organitzava festes per celebrar les seves derrotes. Una actitud que resumeix perfectament el seu tarannà ferm, natural i autèntic que l’hauria d’hagut fer mereixedora de molts més premis.