CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

La relació amb els fills i el dolor per la seva pèrdua és el tema central d’un dels grans títols de la temporada, Hamnet, l’adaptació al cinema de l’exitosa novel·la de Maggie O’Farrell, autora que també s’ha encarregat d’escriure’n el guió.

Hamnet parteix d’un dels grans silencis de la biografia de William Shakespeare, el que fa referència a la seva dona Anne (Agnes) Hathaway, i especialment a la mort d’un dels seus fills bessons. L’autora especula amb la història per construir una meditació íntima sobre el dol i, de passada, sobre la creació artística.

Llibre i pel·lícula desplacen el focus del dramaturg cap a Anne, la mare. És una decisió interessant, ja que la figura de Shakespeare ja és més que coneguda, però no pas la del seu entorn familiar. La recreació d’aquest episodi familiar serveix també per suggerir com aquest drama va impulsar, suposadament, la creació de Hamlet. Tot i això, aquesta operació de restitució de personatges dels que poc se saps cau en el risc de substituir el buit històric per una figura molt idealitzada i traçada des de l’òptica contemporanea.

S’ha de reconèixer que l’Agnes interpretada per Jessie Buckley és intuïtiva, forta, gairebé visionària. Buckley sosté la pel·lícula amb una presència magnètica i una contenció admirable. Tanmateix, el personatge està construït amb una aura que sovint el situa més a prop del simbolisme o el realisme màgic que de la realitat de la complexitat humana. Una de les preguntes que sorgeixen és si Agnes és una dona del segle XVI o una projecció contemporània. En el taller Anem al Cinema que faig a Casa Elizalde, durant el comentari que vam fer del film, vam discutir molt si realment el dol a l’època de Shakespeare es vivia com ens mostra el llibre i el film. Un bon exemple del cert desconcert que pot generar el film. .

Hamnet també suggereix una connexió directa entre la mort del nen i el procés de redacció de Hamlet. Dramàticament funciona, ja que plantejar el procés del dol com a motor de creació és una idea irresistible. Però de nou, O’Farrell especula amb uns fets que no coneixem i fa servir aquest pretext per buscar la reacció emocional. Una reacció que resulta més moderada a la novel·la, i que a la pel·lícula s’explita amb tots els recursos del melodrama.

El Shakespeare que interpreta notablement Paul Mescal queda en segon pla, una decisió coherent amb la voluntat de recentrar la història en Agnes. Will es mostra com un home distant, eclipsat pel dolor que sembla no poder assumir o expressar, i només obté rellevància quan entenem que ha canalitzat aquest dolor a través de la creació de la seva obra.

A nivell formal, Hamnet és una obra elegant, atmosfèrica i emocionalment intensa. L’ambient rural i la quotidianitat domèstica estan tractades amb gust i i la progressiva irrupció del dol, amb gran delicadesa i sensibilitat. Però aquesta mateixa delicadesa acaba comportant també certa monotonia. El film busca una sotregada emocional, però li costa arribar a la sacsejada final, a la seqüència de la representació de Hamlet on es despleguen tots els recursos per arrancar-nos la llagrimeta. Paradoxalment, és el moment més maniqueu el més interessant del film i, curiosament, és la part que més s’ha modificat més respecte la base literària.