CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Charles Boyer s’ha convertit en una de les meves últimes obsessions cinèfiles. Aquest trimestre estem parlant del melodrama en un taller a la Casa Elizalde i, inevitablement, el seu nom sorgeix una vegada i una altra com un dels tòtems del gènere durant les dècades dels 30 i 40. Nascut el 28 d’agost de 1899, Boyer va ser una de les dues grans estrelles franceses de l’edat d’or de Hollywood (l’altre va ser Maurice Chevalier). Va saber explotar amb intel·ligència el seu charm francès, i va treure partit del seu accent vellutat i una mirada melancòlica que li va assegurar una llarga i prestigiosa carrera al cinema nord-americà, on personificava l’ideal del seductor europeu, culte i distant.

La seva presència és constant en alguns dels títols més emblemàtics del gènere, com ara la versió original de la mítica Tu y yo (Leo McCarey, 1939), pel·lícula referenciada per Nora Ephron a Algo para recordar (1993). Aquesta faceta de galant romàntic va assolir una fita amb Alger (1938), remake de Pepe le Moko, on interpretava l’atracador atrapat a la Casbah qque es converteix en l’emblema del tràgic seductor. El seu èxit va ser tan gran que fins i tot va inspirar un popular personatge de dibuxos animats, Pepe Le Pew, la “seductora” mofeta de les sèries animades de la Warner Looney Tunes and Merrie Melodies.

També el veiem a Cena de medianoche (1937), una joia de Frank Borzage on l’amor serveix com a redempció enmig d’un triangle tèrbol, o a Si no amaneciera (Mitchel Leisen, 1941), on interpreta un gigoló cínic que acaba atrapat pel sentiment real.

Ja en la seva maduresa, ens va regalar una lliçó interpretativa a Madame de… (1953) de Max Ophüls, on encarna un general atrapat en un tràgic triangle amorós marcat per l’atzar. Allà va tornar a coincidir amb Danielle Darrieux, amb la que havia protagonitzat un dels seus primers èxits, el film fet a França Mayerling (Anatole Litvak, 1936).

Potser un dels seus rols més recordats ´és el de Luz de gas (George Cukor, 1944), melodrama del subgènere “No et fiïs del teu marit” i on el seu encant es torna tèrbol com a manipulador psicològic que turmenta a la pobre Ingrid Bergman.

La realitat, però, va acabar superant la ficció. I una vida marcada pel melodrama no podria tenir un final feliç. Malgrat el seu estereotip de galant romàntic, Boyer va estar casat durant 44 anys amb l’actriu Pat Paterson. La parella, però, va haver d’afrontar el cop més dur que es pot imaginar: la mort del seu únic fill, Michael, que es va suïcidar als 21 anys després d’un desengany amorós. Aquella pèrdua va marcar un abans i un després i el matrimoni mai es va recuperar del tot.

Però encara faltava un acte final en aquest gran melodrama. El 1978, la seva estimada Pat va morir de càncer. Només dos dies després, Boyer, incapaç d’imaginar una existència sense ella i seguint la lògica d’un amor absolut, es va suïcidar amb una sobredosi de barbitúrics. Si el melodrama és l’exaltació del sentiment per sobre de la raó; en la seva pròpia vida, Charles Boyer ho va portar fins a les darreres conseqüències.