CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

La teoria

L’any 1949, un George Orwell debilitat per la malaltia va deixar al món el seu testament polític més punyent, una novel·la titulada 1984. El que podria haver quedat com una simple distòpia de postguerra s’ha convertit, amb el pas de les dècades, en un esgarrifós mirall de la nostra realitat. El documental “Orwell 2+2=5” (Raoul Peck, 2025) ens recorda que moltes idees recollides en aquella obra, com ara el doblepensament, el crim de pensament o la neollengua son mecanismes ben vigents i que operen avui amb una sofisticació tecnològica sense precedents.

Un dels temes que planteja 1984 és el de la manipulació de la història. Com deia Orwell, el poder no es limita a observar el passat, sinó que busca “crear-lo de nou” per evitar que n’aprenguem. Aquest control es manifesta avui en el monopoli dels mitjans i el control de dades. La vigilància del “Gran Germà” ja no necessita posar càmeres a cada cantonada, sinó que resideix als mòbils que tenim a les nostres butxaques.

Per altra banda, si la neollengua orwelliana buscava reduir l’abast del pensament mitjançant la reducció del vocabulari, l’era digital ho trobem un equivalent, el que es defineix amb el nou concepte de l’“enshittification”. Aquest terme descriu la degradació dels continguts de les plataformes digitals en favor del benefici econòmic i el control social, una evolució natural d’aquell totalitarisme que Orwell ja preveia a Birmània o a través de la crítica al colonialisme.

Peck fa servir diverses referències cinematogràfiques que van des dels films de Ken Loach com Tierra y Libertad o Riff-Raff a les diferents adaptacions que s’han fet de 1984, a més d’imatges de guerres i conflictes actuals, per tal d’il·lustrar les premisses de la seva distòpia i mostrar com avui s’han tornat una realitat ben angoixant

La pràctica

I si amb Orwell es mostren les bases teòriques del control totalitari, a El mago del Kremlin  (Assayas, 2025) es mostra un exemple pràctic i actual de com aquestes teories s’han “actualitzat” al segle XXI mitjançant l’ús del caos i la tecnologia.

Olivier Assayas ha adaptat la novel·la de Giuliano da Empoli amb un guio d’Emmanuel Carrère que dibuixa la mutació del totalitarisme a la Rússia postsoviètica. El personatge de Vadim Baranov (interpretat per Paul Dano) se’ns mostra com un autèntic “director teatral” de la política, capaç de transformar la societat en un reality show on el desconcert i el caos és l’eina de domini.

Ja no es tracta només d’imposar que $2+2=5$, sinó de fer que la ciutadania estigui tan confosa que deixi d’importar-li quant fan dos i dos. Com passava amb la neollengua, aquí la desinformació i la manipulació dels algoritmes busquen anul·lar la capacitat de reacció de l’individu.

La figura de Putin a la pel·lícula (Jude Law) representa aquest “Poder Vertical” que Orwell ja va preveure, però adaptat a una era on el “totalitarisme tecnològic” —com ja va predir Yevgueni Zamiatin a Nosaltres, novel·la precursora de 1984— es barreja amb el control de dades i la vigilància constant. En aquest context, la por ja no és l’única arma; el soroll i la manipulació de la realitat són els nous murs de la presó moderna.