CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Aquest any en fa 70 de l’estrena d’un dels grans clàssics del western, Centauros del Desierto (John Ford, 1956). La seva seqüència final és una de les més mítiques de la història del cinema i en ella i podem veure una de les imatges més icòniques de John Wayne, dret al llindar de la porta mentre la resta de la família entra a la casa. Abans que la porta es tanqui, l’actor adopta una postura ben singular: amb la mà esquerra s’agafa el colze dret, un gest serè i contingut que sembla gairebé casual. Aquest gest, però, amaga un bonic i emotiu homenatge a qui fa ser una de les grans figures del western del cinema mut, l’actor Harry Carey.

Durant l’etapa muda, el western va ser un gènere de gran popularitat, amb estrelles avui pràcticament oblidades com Tom Mix o el mateix Harry Carey.

Carey havia treballat extensament amb John Ford durant els primers anys del director, als anys 20, i Ford sempre el va considerar un dels pioners que havien definit la figura clàssica del pistoler solitari del western. La seva postura dret, amb el cos lleugerament inclinat i la mà agafant el colze contrari era un gest molt característic de Carey a la pantalla. Quan Wayne el repeteix a Centauros del desierto, estableix un pont entre generacions d’actors i de pel·lícules.

L’homenatge encara és més explícit i emotiu perquè la família de Carey és present dins la mateixa pel·lícula. El seu fill, Harry Carey Jr., interpreta a un dels joves que participen en la recerca de Debbie, la nena segrestada pels indis. I la vídua de Harry Carey, Olive, fa un petit paper com la senyora Jorgensen.

I tot plegat resulta en una escena que funciona a diversos nivells alhora. Narrativament, Ethan queda fora de l’espai civilitzat i domèstic de la casa, condemnat a continuar sol, fidel a l’arquetip del cowboy solitari que segueix la seva pròpia llei. Però cinematogràficament també ens parla d’un llegat, el de Harry Carey i del Hollywood silent que va veure néixer un dels seus gèneres més mítics.