La poesia com a espai social

mayJoBang

La poesia com un espai social on parlar d’aquells temes que en la vida quotidiana no troben el seu lloc. És la idea de la poesia que té Mary Jo Bang, la poetessa de Missouri que la setmana passada ens va regalar la seva presència serena, les seves lliçons de creativitat i el recital d’uns poemes d’una afilada i crua bellesa. Va ser a La Central del Raval, en la presentació de l’antologia bilingüe ‘El claroscuro del pingüino’, editada per Kriller71.

Bang té tota la raó: no ens posarem a parlar de la mort, el desig o l’existència amb les nostres amistats perquè ens engegaran aviat a rodar. Però en canvi, hi ha molts poemes que toquen aquest i tants altres temes dels que tard o d’hora necessitem parlar, i és la poesia un bon lloc on anar a buscar explicacions, o respostes, o consol.

La poetessa americana captivava amb la seva mirada profunda i sincera. Mirada de fotògrafa –s’hi va dedicar durant un temps- que entén la poesia com un altre mitjà on capturar imatges de l’amor, del dolor, de la pèrdua, de la confusió.

Mary Jo Bang va explicar un senzill exercici de creativitat que va aprendre quan estudiava fotografia: s’havia d’agafar un objecte i gastar tot un carret (recordeu la fotografia analògica?) fent-li fotos diferents. I després un altre carret. I un altre, i un altre i un altre. Al principi, va dir, tothom feia les mateixes fotos. Al final, per força, acabaven sorgint les noves perspectives. I així és com aquesta poetessa de Missouri s’enfronta al repte d’escriure els seus versos. Versos com aquests.

Disculpas por desear

Me he preocupado muchísimo por la mirada
del otro: el dueño de la tienda y sus empleados serviles
que piensan que robo.
Sé que paso muchísimo tiempo observando

con rostro anhelante los tonos apagados de los objetos
en las estanterías. Qué inteligentes nos estamos volviendo.
Pronto lo entenderemos todo :
porqué nuestro primer aliento, cuándo el último.

Porqué una rata, aunque reciba un shock
cada vez que come, no deja de sentir hambre.
Cómo pájaros de huesos vacíos y peces con branquias
calculan el tamaño de la recompensa, recuerdan

dónde guardaron la comida. Hay pocas formas
de liberar al cuerpo del deseo, y todas terminan en anarquía.
Mañana, regresaré a la tienda—a la historia
donde la dejé—

me centraré en aquellos ítems que tienen pedacitos de lavanda
escondidos dentro: puntas de brócoli articuladas,
espárragos alterados. La supervivencia consiste en resistir,
en el reverso de lo que es delicado y tiene hojas.

Entre los animales, somos la aberración:
el deseo se apropia de nosotros,
nos expulsa, vestidos con tules harapientos, pero no dirá
donde enterró por última vez el hueso o la bellota.

Hi ha 3 comentaris

  1. Deu nido com desgrana la realitat. Es crua però directe. Tenim tant colapse de informació que ens oblidem del que realment pot importar o que ens hauria d’importar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s