El cinèfil irredempt

El magnetisme que desprèn Martin Scorsese quan parla de cinema no passa desapercebut. En les seves paraules s’hi percep la mateixa passió, el mateix nervi que en les seves pròpies pel·lícules. Sent el cinema, li recorre les venes, el manté viu. I tota aquesta passió és la que transmet André Labarthe al seu curtmetratge documental “Taxi Driven Broken Down by Martin Scorsese”.

El film es va poder veure fa un parell de setmanes a la Filmoteca dins el minicicle “Una lliçó d’André S. Labarthe” en la qual el veterà crític de cinema i realitzador francès de la Nouvelle Vague va presentar alguns dels seus retrats filmats.

Em va agradar especialment el de Martin Scorsese perquè capta aquest magnetisme del cinèfil irredempt. La mirada de Labarthe no pot evitar fascinar-se per la passió que transmet Scorsese parlant, en aquest cas, de la seqüència final de Taxi Driver. Labarthe té una sèrie de retrats filmats en els quals convida a directors de cinema a analitzar i comentar davant la moviola una seqüència d’algun dels seus films. Scorsese, incapaç de decidir quina escena vol comentar, acaba parlant de tota la seqüència final, saltant d’un pla a l’altre, comentant això i allò, un detall de la pandereta que sona a la música de Bernard Hermann; tres plans rapidíssims en una escala amb la que pretenia emular el suspens de Hichtcock; la preparació de Robert de Niro pel paper; l’absurd que acaba impregnant tota aquesta escena final…

Labarthe, fascinat pel magnetisme irresistible d’Scorsese, sembla oblidar que l’interès d’allò que està explicant el seu col·lega està en la moviola. Ens mostra fragments de les escenes de Taxi Driver, sí, però li costa apartar la càmera del rostre del director: amb la seva veu aguda i mirada desperta, no pots deixar d’observar-lo i encomanar-te de la seva energia i amor per les imatges filmades. La mateixa energia i amor que ha posat en les seves pel·lícules i amb les que ha aconseguit que generacions senceres de cinèfils li paguem amb una entrega incondicional.