A casa hem implantat un costum que es repeteix cada mes de maig: una escapada a Perpignan per posar-nos al dia en estrenes cinematogràfiques. No es tracta d’un gest de nostàlgia de la generació dels nostres pares que havien de creuar la frontera per veure en pantalla pel·lícules de política i sexe prohibides pel franquisme, no. Ens mou la urgència del Festival de Cannes.
Només una setmana després d’acabar el festival, els cinemes de França s’omplen dels títols que s’hi ha presentat. A Catalunya, ni tan sols la pel·lícula guanyadora té cap garantia de ser estrenada, i les que arribin a les sales ho faran, en el millor dels casos, amb mesos de decalatge. I no volem esperar. Un plaer potser menys prohibit, però igualment satisfactori, que ens porta cada mes de maig als cinemes Castillet, al nostre petit Cannes particular.
I així és com el darrer dissabte de maig vam poder veure la nova pel·lícula de David Cronenberg, Maps of the stars: l’atac frontal del director canadenc a la indústria, les perversions, les malalties i la bogeria que impera a Hollywood. En els seus darrers films Cronenberg sembla haver refinat les seves pròpies perversions i fòbies i els dóna sortida des d’un altre punt de vista, disparant ara contra el sistema capitalista (Cosmopolis) o contra la indústria del cinema, com fa a Maps of the stars.
El mapa de les estrelles descriu un firmament d’actrius en decadència arrossegant-se per un paper (irònicament, a Julianne Moore el paper li ha suposat el premi a la millor actriu de Cannes 2014), d’estrelles juvenils despòtiques, d’actors i guionistes frustrats buscant l’oportunitat, d’incest, d’assassinat, de sexe, de violència, de foc i aigua. Tots aquests elements conflueixen en una tragèdia contemporània cronenbergiana que queda molt lluny del glamour que se li suposa a Hollywood, i molt més a prop d’aquell malson lynchià en dos actes titulat Mullholland drive.
Cinema i altres urgències 