El rei republicà

“Soc un rei republicà”. És el patètic lament d’Amadeu de Savoia davant la impossibilitat de poder aplicar les mesures i polítiques progressistes que pretenia per al regne d’Espanya. Mesures tan impròpies d’un rei com l’educació universal i la redistribució justa de la riquesa. Idees poc menys que revolucionàries que van condemnar aquest rei d’origen italià a l’ostracisme i l’oblit. Una estrella fugaç que ara brilla en la nova pel·lícula del productor Lluís Miñarro, que s’estrena en la direcció d’un llargmetratge de ficció amb aquesta Stella Cadente.

Escollit pel general Prim abans de la seva mort, el primer monarca constitucional aprovat per les Corts generals el 1870 representa, pel productor i director Lluis Miñarro, la il·lusió de la Espanya de futur que mai va arribar a ser. Avui, en què l’abdicació del rei Joan Carles obre amb renovada passió el debat sobre monarquia o república, queda més que recomanada la visió d’Stella Cadente, el film que recupera la memòria d’Amadeu de Savoia i el seu lamentable destí, amb el que afloren també algunes causes de la foscor que encara avui preval en la realitat política espanyola.

Lluis Miñarro, que com a productor acostuma a fer el que vol, presenta com a divertimento aquest retrat d’Amadeu de Savoia tant personal, arriscat, hedonista i desenfadat com tot el catàleg de pel·lícules que aixopluga sota la marca d’Eddie Saeta. La personalitat alegre i hedonista del Miñarro director tampoc està renyida amb el discurs polític i la mirada crítica i lúdica a un període històric amb el que s’explica el tancament mental de part de la societat i política espanyola.

Amadeu de Savoia va intentar modernitzar un país dominat per l’església, l’aristocràcia rància i els carlistes, que amb la seva influència van reduir el monarca a mera titella en mans dels tecnòcrates. Miñarro mostra el confinament del rei que, atrapat al seu palau, s’abandona a un hedonisme decadent. Això és, precisament, el centre de l’interès del director, que mostra les perversions i vicis del rei i els seus servents amb una mirada que combina la influència pictòrica amb l’estil dels directors que admira o que ha apadrinat en la seva faceta com a productor.

En la seva recerca viscontiniana, Miñarro ha trobat en Àlex Brendemulh el seu Helmut Berger particular. L’atractiu actor català dels ulls blaus, sense amplis registres, sí que transmet l’ansietat del monarca que es veu atrapat per les circumstàncies i que, incapaç d’una altra cosa, s’abandona als plaers com a última sortida, especialment amb la cuinera (Lola Dueñas, que al final de tot dels crèdits ens regala un pla divertit i molt desvergonyit), però també com a voyeur dels seus servents i les seves perversions, la més celebrada de les quals, a tenor dels comentaris que ha suscitat, és la del criat que es masturba amb un meló.

Més enllà de l’anècdota, en el retrat eròtic dels servents és on Miñarro ha deixat fluir tota mena d’influències, des dels quadres de Caravaggio o Courbet a les pel·lícules de Dereck Jarman.

I es podria caure fins i tot en la temptació de citar Sofia Coppola en la manera com Miñarro ha decidit mostrar l’alegria de l’amor romàntic entre el monarca i la seva esposa, a cop de diapositives idíl·liques i cançonetes françaises.

La llista d’influències d’Stella Cadente inclou els grans cineastes que Miñarro ha produït: Oliveira i aquella manera de fer cinema d’època, o el mateix Albert Serra, el paral·lelisme amb el qual és molt difícil d’obviar, tenint en compte que Stella Cadente compta amb la fotografia de Jimmy Gimferrer i l’escenografia de Sebastian Vogler, col·laboradors habituals del director de Banyoles.

Mogut per un entusiasme desmesurat, Miñarro no ha sabut en alguns moment contenir-se i la pel·lícula peca d’un excés d’imaginari visual, imatge simbòliques i solucions estètiques. Una petita crítica a una pel·lícula que respira llibertat, que és pur hedonisme, i que pot presumir de ser un gran divertimento sense, per això, deixar-se endur per la superficialitat.