Renunciaríeu a una part de la vostra paga per salvar el lloc de feina d’un company acomiadat? Una pregunta incòmode per a una situació crítica, i tantes respostes com persones hi ha en aquest món. A la seva darrera pel·lícula “Dos días, una noche”, els directors belgues Jean Pierre i Luc Dardenne plantegen aquest conflicte ètic que posa a prova els límits de la solidaritat, el valor humà i la dignitat de les persones. Ho fan, com marca el seu personal estil d’arrel documental, amb distància crítica i mirada d’entomòleg: sense jutjar, sense influir, només acompanyant l’espectador en la reflexió per deixar-lo, finalment, que extregui les seves pròpies conclusions.
Els Dardenne fan un realisme social lluny del pamflet i més a prop de l’humanisme. “Dos días, una noche” és, al capdavall, un cant a la dignitat humana molt en la línia d’aquell Ladrón de bicicletas del neorrealisme italià. Una reivindicació de les persones com a principal actiu per combatre el monstruós sistema econòmic que només és capaç d’abocar els seus individus a la desesperació.
En la pel·lícula, els Dardenne han optat per posar un rostre emblemàtic a aquesta desesperació. Per primera vegada en la seva filmografia, cedeixen el protagonisme dels seus personatges anònims a una estrella de projecció internacional, la francesa Marion Cotillard. Acompanyant-la en el seu periple de dos dies i una nit en la que intentarà convèncer els seus companys de feina que renunciïn a una prima perquè ella no perdi la feina, els Dardenne obren les portes –literalment- de les intimitats d’una crisi que prové d’un sistema invisible, ocult i anònim, però que afecta, de múltiples i cruentes formes, a persones que sí que tenen noms i cognoms.
[Text escrit per al programa de mà del Foment Mataroní]
Cinema i altres urgències 