Cinema i democràcia

The interview James Franco

[Article publicat a la revista Valors]

Fa unes setmanes, l’empresa Sony Pictures Entertainment va ser objecte d’unes serioses amenaces per part del govern nordcoreà que, després d’haver presumptament hackejat els seus sistemes informàtics, exigia que es retirés la pel·lícula The interview. Es tracta d’una comèdia d’humor gruixut, poc subtil i tirant a vulgar, que ridiculitza la figura del dictador de Corea del Nord Kim Jong-un. Campanya de màrqueting al voltant de la pel·lícula o no, el cas és que la polèmica generada al voltant d’aquest film protagonitzat per James Franco i Seth Rogen ha servit per posar de nou de manifest la manca de democràcia, drets i llibertats a Corea del Nord. El cinema té moltes maneres de parlar de la democràcia o la seva manca. La més evident, és a través dels arguments de les pròpies pel·lícules que tracten sobre aquest tema: des del film iranià de fa uns anys “El voto es secreto”, de Babak Payami, que mostra la batalla personal d’una jove decidida a fer entendre als habitants d’una illa la importància d’anar a votar; fins a la més recent “Selma”, una de les pel·lícules que ha estat nominada als Oscars d’aquest any.

Aquest darrer film, dirigit per Ava DuVernay, es basa en els fets reals de la marxa liderada per Martin Luther King des de Selma a Montgomery, a l’estat d’Alabama, i que va servir perquè el president Lyndon B. Johnson es decidís a aprovar la llei sobre el dret a vot dels afroamericans. Fa un parell anys, també va arribar a la gala dels Oscars la pel·lícula xilena “No”, de Pablo Larrain, que reconstrueix la campanya per les plebiscitàries que van marcar la sortida d’Augusto Pinochet del govern d’aquell país, una consulta a la que molts ciutadans es van oposar quan es va veure que pretenia legitimar democràticament el règim dictatorial.

Una llista sobre pel·lícules que aborden el tema de la democràcia des de diversos punts de vista podria ser molt llarga. Però el món del cinema té altres maneres de reivindicar-la. Un exemple molt il·lustratiu el trobem en el palmarès de la passada edició del festival de cinema de Berlin, que va premiar el cineasta iranià Jafar Panahi. Des de l’any 2009, Panahi estpa perseguit i condemnat per les autoritats iranianes per “actuar contra la seguretat nacional i fer propaganda contra l’Estat” a través del seu cinema. Per això, té prohibit sortir del país i està condemnat a 20 anys d’inhabilitació per fer cinema. Malgrat aquest atemptat a la llibertat d’expressió, Panahi ha seguit dirigint de forma clandestina per denunciar la manca de democràcia a l’Iran. El premi obtingut a la Berlinale és una forma més de sumar-se a aquesta reinvindicació democràtica.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s