[Article publicat a la revista Valors]
Somien els androides en ovelles elèctriques? Aquest és el títol d’un popular conte de Philip K. Dick que va servir de base per un dels grans clàssics del cinema de ciència ficció contemporània, Blade Runner. La pel·lícula, dirigida per Ridley Scott, intenta donar resposta a aquesta pregunta metafòrica, que pretén en realitat obligar-nos a reflexionar sobre allò que fa humans els robots. Són els records i les emocions allò que humanitza els androides? Poden arribar a ser humans? La novel·la de Dick i la pel·lícula d’Scott anticipava un debat que, en l’època digital que ha fet avançar la tecnologia, cobra una nova dimensió.
En un moment en que l’aplicació de tecnologies pot ajudar a millorar capacitats psíquiques i físiques dels éssers humans, sorgeix també un debat ètic sobre quins en són els límits. Debat que el cinema, a través de a ciència ficció, ha intentat plantejar a través de grans pel·lícules com aquest referent que és Blade Runner. Però podem trobar molts altres exemples d’aquest cert transhumanisme que ocupa el número d’aquest mes de la revista Valors. El hombre bicentenario, film basat en un relat d’Isaac Asimov i protagonitzat per Robin Williams, planteja també un debat similar quan ens presenta un simple robot de neteja que, mica en mica, comença a desenvolupar iniciatives creatives i, finalment, també sentiments tant profunds i humans com és l’amor.
I de l’amor en una època on l’home i la tecnologia semblen fusionar-se ens parla també la pel·lícula Her, d’Spike Jonze, un film que relata com un home s’acaba enamorant del sistema operatiu del seu ordinador, un sistema tecnològic tan avançat que fins i tot pot arribar a substituir, a través de la seva intel·ligència artificial molt desenvolupada, les converses, bromes i moments d’intimitat amb altres éssers humans.
Cinema i altres urgències 