Aquest cap de setmana he vist Viaje a Sils Maria i m’he enamorat de la Juliette Binoche, i he sentit llàstima simpatia empatia pel(s) seu(s) personatge(s), l’actriu que ha d’assumir l’inici del seu declivi, empesa per les noves generacions que pugen amb empenta i ambició. Noves generacions d’actrius que trepen per les xarxes socials, la impostura i l’impacte mediàtic. On queda, en aquest ascens, l’ofici, la dedicació, l’autenticitat de l’actor?Sé que la Binoche m’ha enamorat, precisament, per l’autenticitat que desprèn la seva interpretació del personatge de Maria/Helena, que no són més que dues cares d’ella mateixa, o això és el que crec que ens pretén explicar Olivier Assayas en aquest joc de miralls que és Viaje a Sils Maria. Un joc de miralls com el cinema mateix, cinema dins el cinema o vida real dins el cinema, encara no sé quina definició encaixa millor. La pel·lícula contraposa aquestes dues maneres de fer dalt de l’escenari-davant de la càmera: l’analògica i la digital, la genuïna i la manipulada, la vella i la nova, el passat i el futur.
Queda clar, doncs, que la Binoche és la pròpia Maria que és també el seu personatge fictici d’Helena. I així fins a l’infinit. Fins a l’absoluta nuesa, la real (no en va, és la Binoche i no Kristen Stewart la que apareix en un nu integral) i l’emocional.
Eva (Juliette) al desnudo i la veritat darrera la ficció de les actrius que intenten seguir treballant passada la presumpta data de caducitat.
Juliette Binoche a Viaje a Sils Maria. I Julianne Moore a Maps to the Stars. I Robin Wright a El Congreso. Actrius interpretant a actrius que són un reflex d’elles mateixes, la de l’actriu madura que intenta sobreviure amb el seu talent en un mar de joves i atractius taurons. Tres actrius confrontades a sí mateixes. Tres actes de denúncia. Tres intenses confessions. Tres sentits homenatges. Tres dones per admirar.
Cinema i altres urgències 