La democratització del cinema

[Article publicat a la revista Valors]

Es diu que el pas al sistema digital ha democratitzat el cinema. Avui, amb poc més que la càmera d’un telèfon mòbil, qualsevol persona pot sortir a rodar una història i penjar-la en una plataforma de vídeos on poder-la fer accessible a tothom. Obviant les dificultats per accedir a una distribució i exhibició cinematogràfica amb un mínim de condicions, en termes generals sí que es pot afirmar que la tecnologia ha afavorit la democratització de la imatge. Aquest fenomen ha afavorit la proliferació de nous talents que, amb el cel·luloide, difícilment podien fer front al cost de la matèria prima necessària per fer pel·lícules.

Grans cineastes plenament consolidats s’han abocat també a experimentar amb el cinema digital, com pot ser, per citar un exemple recurrent, el cas de Jean Luc Godard i els seus darrers assajos visuals, entre els quals potser val la pena destacar el film en 3D Adieu au Language. Però el sistema digital també ha fet possible que una pel·lícula com Tangerine, de Sean Baker, rodada amb un Iphone 5S i amb només 2000 euros de pressupost, es coroni com a gran triomfadora del festival de cinema de Sundance. Tangerine relata la història de dos transsexuals i la seva difícil vida als suburbis de Los Angeles, un testimoni que potser, sense la democratització tecnològica, mai hauríem pogut arribar a conèixer.

Més enllà dels avenços tecnològics i el gran pas que el sistema digital ha suposat per poder fer assequible la realització cinematogràfica a pràcticament tothom, cal reivindicar el paper en si de les pel·lícules com a canals de democratització del coneixement. O dit d’una altra manera, posar en valor el paper que el cinema ha jugat i continua jugant en la nostra educació, ja sigui sentimental com de transmissió de coneixements de tota mena.

En aquest sentit, val la pena recordar el cas del crític de cinema David Gilmour, que va decidir educar el seu fill, sense interès pels estudis, a través del cinema. El noi va voler deixar l’institut i el seu pare va accedir a canvi de dues condicions: apartar-se de les drogues i visionar tres pel·lícules per setmana. A través d’aquestes projeccions domèstiques, el noi va descobrir tota mena de pel·lícules, des del cinema més comercial fins a títols de referència com El padrino, Ciudadano Kane o La ley del silencio, començant, com era d’esperar, amb Los 400 golpes de Truffaut. I va ser través de les pel·lícules com pare i fill van poder aprofundir sobre els grans creadors del cinema, però sobretot, els grans i petits temes –noies, drogues, diner, amor, amistat, música i un llarg etcètera- que ens ajuden a madurar i a millorar.