Quién tuvo, retuvo

Fa uns quants anys que Woody Allen s’ha convertit en l’ombra del gran creador que va ser. O la seva còpia barata, si ho preferiu. Les seves pel·lícules més recents es basen en repetir amb més o menys encert les fórmules i esquemes que van fer gran el cinema del director de Manhattan. Ha canviat la seva habitual localització novaiorquesa per altres ciutats com Londres, Barcelona, París o Roma, que s’han convertit en seus de franquícies on Allen revisa, amb poques ganes, històries ja conegudes amanides amb els típics ritmes de jazz i l’humor jueu marca de la casa.

Però malgrat les rebaixes, el director no ha perdut la seva capacitat de convocatòria. Hi ha una cita castellana que diu “Quién tuvo, retuvo”, i que molt bé pot explicar perquè el cinema de Woody Allen ens continua cridant l’atenció malgrat que entre les seves pel·lícules de fa ben bé dues dècades costi trobar-hi algun títol mencionable que vagi més enllà de la gracieta de torn. Potser s’explica perquè, de tant en tant, ens trobem amb una petita espurna que ens retorna al nostre Woody Allen de sempre, àcid, lúcid, paranoic, una mica pervers, sempre de tornada de tot. Així és, per fortuna per nosaltres, la seva pel·lícula més recent, Irrational Man.

A Irrational Man, Joaquim Phoenix interpreta a Abe Lucas, un professor de filosofia en plena crisi existencial que trobarà el sentit de la seva vida gràcies a la seva relació amb dues dones, una companya professora que vol fugir del seu matrimoni, i una estudiant que queda fascinada per la seva personalitat turmentada. Aquest Abe Lucas/Joaquim Phoenix se’ns presenta com un alter ego del propi Allen (com ja ho era Kenneth Brannagh a Celebrity) amb les seves preocupacions ètiques i morals de sempre, preguntant-se pels límits d’allò que és correcte i el que no ho és, i per la manca de fermesa d’uns principis morals que, com ja deia Groucho Marx, podem canviar per uns altres donades les circumstàncies.

En clau de comèdia negra, amb aquella impostura entre filosòfica i absurda amb la que Allen toca dels grans temes com qui parla del temps o del futbol, Irrational Man ens reconcilia –encara que només sigui una mica- amb el director que una vegada va filmar obres mestres com Delitos y Faltas, Maridos y mujeres o Hannah y sus Hermanas per preguntant-se pel sentit de tot plegat. Potser Irrational Man no va tant lluny, però la gravetat del tema (malgrat el to còmic) i el gir final cap el cinema noir, per no parlar de l’enorme talent interpretatiu de Joaquim Phoenix, són elements prou notables.

Irrational Man aporta una mica de color a una filmografia que s’ha anat tornant cada vegada més gris. A Woody Allen li falta una gran obra de maduresa que torni a il·luminar la seva filmografia. Mentre aquest moment no arriba, i amb l’esperança que ens dóna Irrational Man, seguirem secretament anhelant que la propera sigui, siusplau, la definitiva.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s