Records de l’Amazones en blanc i negre

abrazo-serpiente

[Text escrit pel full de sala del Foment Mataroní]

Deu minuts d’aplaudiments després de la seva projecció al Festival de Cannes van marcar l’inici del camí cap a l’èxit per a El abrazo de la serpiente, una inusual mostra de cinema colombià que ha fet una llarga trajectòria internacional, que culminaria amb la nominació a l’Oscar de parla no anglesa. Tot i que finalment no se’l va emportar, si que ha quedat com una fita important dins la poc coneguda filmografia d’aquest país llatinoamericà.

La història d’ El abrazo de la serpiente comença cinc anys abans, quan el director Ciro Guerra va començar a escriure un guió basat en els diaris dels dos primers exploradors que van recórrer l’Amazones, Theodor Koch-Grunberg i Richard Evans Schultes. A partir d’aquí va construir una història que barreja el drama amb el cinema d’aventures i la denúncia del colonialisme.

Tres elements mereixen ser destacats d’aquesta pel·lícula singular. Per una banda, l’opció del director de rodar en blanc i negre. Segons explica Ciro Guerra, la història s’inspira en les fotografies que il·lustren els diaris dels exploradors, en blanc i negre, i amb la seva decisió estètica s’ha volgut mantenir fidel a aquestes fotografies.

Per altra banda, la combinació d’actors professionals –com Jan Bijvoet, vist a Borgman– amb indígenes de l’ètnia amazònica Ocaina Uitoto, pels quals el rodatge d’una pel·lícula va suposar tot un repte. Aquests indígenes van enriquir la pel·lícula amb l’ús de la seva llengua original, de manera que al film podem sentir parlar espanyol, portuguès, alemany, tikuna, uitoto i altres idiomes.

Per últim, mereix una atenció especial l’enfocament que ha fet del tema el director Ciro Guerra, que ha intentat fugir de la visió de l’Amazones des de l’òptica del blanc occidental que hi arriba per primera vegada, i s’ha centrat en mostrar la vida a la selva des del punt de vista dels indígenes. En aquest sentit, El abrazo de la serpiente s’allunya del plantejament de films similars com Fitzcarraldo, de Werner Herzog, i aporta una nova mirada al debat sobre els efectes que el colonialisme va tenir en els pobles indígenes de l’Amazones.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s