La Fundació Foto Colectania és un espai fotogràfic que jo no coneixia i que està situat en un carreró a tocar de Travessera de Gràcia i Via Augusta. El dia que hi vaig anar, una tarda entre setmana, estava ple de gent. Gent atreta, suposo, per la curiositat de veure exposades les fotografies de Vivien Maier, una mainadera aficionada a la fotografia, que hauria quedat en el silenci i l’oblit si un bon dia un investigador de la història local de Chicago no hagués comprat per atzar una caixa plena del negatius. Amb la troballa dels seus negatius es va revelar també una de les grans figures de la fotografia americana de la segona meitat del segle XX.
La misteriosa figura de Vivien Maier ens fascina encara més avui, en aquesta època de sobreexposició digital, en què mostrem la nostra vida impunement a través de milers de fotografies que compartim a Facebook, a Instagram o a Snapchat. Als anys cinquanta, una podia ser fotògrafa i que no ho sabés ningú, i deixar a la posteritat un llegat fotogràfic de la vida a les ciutats que pràcticament mai va arribar a ser vist.
Des de l’època de la viralitat i dels quinze segons de glòria per a tothom, ens fascina tant el personatge com la seva capacitat de mantenir-se anònim.
I de sobte, el nom de Vivien Maier fa que gent com jo descobrim -i omplim- la Fundació Foto Colectania per veure les seves fotografies. Necessitem veure les seves fotos impreses per confirmar que el personatge és real.
El cinema que perd la batalla de la ficció davant el boom de les sèries, busca en el món real històries increïbles per continuar-nos enamorant. Searching for Sugar Man ens va descobrir el cantant Rodríguez; Sobre la marxa, a l’inclassificable tarzan d’Argegaler, recentment desaparegut; Una entre tots ens ha descobert la fascinant trajectòria d’una altra dona fotògrafa, Joana Biarnés. També el cinema, amb el documental Finding Vivien Maier (que va estar nominat a l’Oscar) ens va descobrir la mainadera fotògrafa. La realitat, de nou, supera la ficció.
I així és com arribem de nou a la Fundació Foto Colectania, i a l’exposició Vivien Maier, in her own hands, que recull una vuitantena de fotografies en blanc i negre i color, fetes entre els anys 50 i 80, que mostren racons, detalls i gent als carrers de Chicago i Nova York.
De l’exposició, en destacaria tres coses:
1) Els autoretrats: moltes de les fotografies són autoretrats d’aquesta estranya fotògrafa que apareix mig reflectida en vidres, miralls i objectes metàl·lics. La presència i l’absència, l’anhel de mostrar-se i mantenir-se oculta rere l’objectiu.
2) El cinema: coneixem Vivien Maier en bona part gràcies a una pel·lícula. En les seves fotografies hi ha moltes imatges de marquesines de cinemes, de cartells cinematogràfics, d’estrenes de pel·lícules i d’estrelles de Hollywood. És curiós el collage d’imatges de l’estrena de l’Espartaco de Kubrick a Chicago, on es pot veure a Kirk Douglas arribant al cinema. I si us hi fixeu, al fons, les pancartes de crítica contra Dalton Trumbo, el guionista proscrit per la caçera de bruixes del Maccarthisme, i que després de treballar com a negre durant més d’una dècada, va poder recuperar el seu nom gràcies a la intervenció, precisament, de Kirk Douglas.
La pel·lícula Trumbo, estrenada aquest mateix any, reconstrueix aquest nefast capítol de la història del cinema, i si voleu saber alguna cosa més de la caçera de bruixes també podeu veure la peli dels Coen, Ave César.
3) Unes mans: la tercera cosa que vull destacar de l’exposició de Vivien Maier és aquesta fotografia, i més concretament, aquestes mans, que per alguna raó indeterminada, m’han fet pensar en les mans del Caravaggio.
Oi que és curiós que el títol de l’exposició sigui “En les seves pròpies mans”?
Cinema i altres urgències 