Beethoven i les passions humanes

El último concierto: Beethoven i les passions humanes

[Text escrit pel cinefòrum sobre El último concierto celebrat a la biblioteca Antoni Comas de Mataró]

Afinació, sintonia, compenetració. Sense aquests elements, com sap qualsevol persona que es dediqui o estimi la música, un quartet de cambra pot fer aigües molt ràpidament. I molt més encara, quan la peça a executar presenta la dificultat del Quartet de corda nº 14, Opus 131, de Ludwig Van Beethoven. La interpretació d’aquesta peça musical es converteix, a El último concierto, en la metàfora de la complexitat de les relacions humanes, explicades en aquest film a través dels quatre membres d’un quartet de corda.

El futur d’aquest conjunt anomenat The Fugue es veu amenaçat quan el seu impulsor, un veterà violoncel·lista, comença a patir els primers símptomes del Parkinson. Aquesta nota discordant trasbalsarà l’equilibri de la banda i de la vida dels seus integrants, estretament relacionats per vincles sentimentals i afectius no exempts de frustracions, enganys i conflictes mai acabats de resoldre del tot.

Així, ens trobem amb un violoncel·lista vidu intentant superar el seu dol; la seva filla adoptiva, la gambista, està casada amb el segon violí, una posició dins el quartet que el fa sentir també com a secundari en la seva vida real. L’estrella, el primer violí, ha renunciat a les emocions en favor de la seva obsessiva dedicació a la música, fins que l’amor apareix de nou a la seva vida en forma d’un polèmic objecte de desig.

La conclusió de tot plegat, es pot extreure d’aquestes històries, és que la vida està tan plena de passions com la música de notes desafinades. Afinar és la clau de l’èxit, però requereix de molts assajos i esforços, de la mateixa manera que a la vida se’ns poden presentar segones oportunitats per corregir errors o superar patiments.

Hi ha certa obvietat i alguns tòpics fàcils en aquest film dirigit pel desconegut Yaron Zilberman. La necessitat de relligar les quatre històries acaba forçant situacions argumentals. Aquest és el cas de l’amant del segon violinista, la relació del primer violí amb la seva alumna o l’aparició del fantasma de la dona morta del violoncel·lista. Però malgrat aquestes dissonàncies de guió, el director acaba trobat el seu to, gràcies en gran part a l’extraordinari planter d’actors que donen vida a als quatre músics del quartet. Com els seus personatges, la compenetració entre els protagonistes és, malgrat tot, la clau que afina un film delicat, elegant, intens i emocionant com un quartet de corda de Beethoven.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s