Dins les nombroses exposicions que s’estan fent a Barcelona amb motiu del centenari d’en Ramon Casas, he anat a veure l’exposició “Júlia, el desig”, que recull els retrats que l’artista va fer a la seva musa i amant Júlia Peraire. Segons la presentació de l’exposició, són retrats que la mostren “en totes les seves vessants: com a dona fatal, flamenca i senyora”.
L’exposició és doblement interessant.
Per una banda, perquè posa llum a un personatge que durant dècades va quedar amagat en la foscor: la Júlia, vint anys més jove que Casas, procedent d’una família de classe modesta però amb idees modernes, lliurepensadors i feministes, va captivar un artista que començava a despuntar en la Barcelona modernista, i la va convertir en la seva companya malgrat la incomprensió i les normes socials del seu entorn.
Júlia va desdenyar sempre la burgesia benestant barcelonina que, al seu torn, va desdenyar la seva actitud desafiant i contra les normes establertes i, en conseqüència, no en va voler saber mai res. Tot i això, Casas la va estar pintant durant anys –al llarg de deu anys va ser el seu únic tema pictòric- i al final, molt cap al final de la seva vida, també s’hi va casar.
Els retrats de la Júlia fan un recorregut que va de la passió eròtica a la serenor de la parella estable, i ens parlen també de la dona/ciutat que aspira a ser moderna.
Per altra banda, l’exposició permet accedir a aquest espai exclusiu i vetat a la majoria de mortals que es diu Cercle del Liceu. I no deixa de ser irònic que la majoria de quadres que s’hi exposen –realment molt macos de veure- provinguin de col·leccions particulars d’aquelles famílies burgeses benestants que van desdenyar la Júlia mentre es delien per tenir un Casas. Ara, la sargantana, amb els seus múltiples rostres i el seu etern posat seductor i desafiant, se’ns mostra victoriosa i triomfal en les parets del temple de la societat que la va ignorar.
Gràcies, Júlia, per fer possible que nosaltres també hi puguem entrar.
Cinema i altres urgències 