Cuerpo (Cialo) és una d’aquelles pel·lícules difícils de classificar. El film, que en polonès es titula originalment En cuerpo y alma, transita entre el drama, l’humor absurd i el cinema social mentre es va acostant al fantàstic, i en l’equilibri sobre el qual pivota tota la història està el seu gran encert.
Cuerpo té com a protagonistes un pare i una filla marcats per un dol. L’home, de professió forense, viu la mort de molt a prop però és incapaç de superar la de la seva dona. La filla, anorèxica, el culpa de la situació mentre es castiga a sí mateixa físicament. Per posar-hi remei, l’home la ingressa en un sanatori. La terapeuta que l’atén, una dona estranya i solitària, té la capacitat de comunicar-se amb els morts que no volen acceptar la seva condició, és a dir, que continuen vagant per la terra com ànimes en pena.
La realitat, ve a dir la pel·lícula, és que són els vius els que no els deixen marxar. La directora aprofita aquesta idea per fer girar la pel·lícula al voltant de la mèdium i uns presumptes poders que mai s’acaben de manifestar del tot. Per moments, sembla que vulgui convertir-se en la versió polonesa d’El sexto sentido, però no, perquè la intenció de la directora Malgorzata Szumowska és una altra: parlar del procés de superació del dol i dels efectes, físics i emocionals, que la mort té en els cossos dels que moren i dels que viuen.
Per això, una altra de les coses que sorprenen més d’aquest film estrany i peculiar, és la presència continua i contrastada de cossos en transformació: els cossos anorèxics de la filla i les companyes de teràpia, el cos gras del forense, els cadàvers en descomposició que analitza, el cos vell i nu de la seva dona morta que se li apareix ballant en el record…
Cuerpo proposa un interessant treball visual per mostrar des del vessant físic el dolor emocional, i en la seva proposta a voltes surrealista, a voltes absurda i a voltes dramàtica, acaba aconseguint que sortim del cinema amb una inesperada sensació de sorpresa i bon rotllo.
Cinema i altres urgències 