Sempre m’ha semblat que Tom Hanks és molt millor actor del que aparenta, un intèrpret bastant honest i sobretot, un grandíssim comediant. Reconec que algunes de les seves pel·lícules em fan molta mandra, però quan aconsegueix arrossegar-me al cinema, la majoria de vegades surto més contenta del que esperava, i gairebé sempre és gràcies a la seva contribució.He anat a veure Esperando al rey perquè la suma Tom Hanks + Tom Twyker em despertava certa curiositat. No he llegit la novel·la de Dave Eggers en què es basa Esperando al rey. I encara no sé si és un drama o una comèdia, un film polític o una història d’amor. Però en la seva absurda estranyesa, entre delirants flashbacks, secundaris rarets i espectaculars imatges d’Aràbia Saudí, la pel·lícula i el seu patètic protagonista ha fet que sortís del cinema amb un inesperat somriure de satisfacció.
Una mica de postureo Gaspar Noe por aquí, de postureo Leos Carax por allà i de postureo Richard Linklater per tot arreu, amb una llarga seqüència de sexe bastant (molt) explícita per arrencar i després, dos tios amunt i avall pels carrers de París fins a arribar a un dels finals més macos que podreu veure aquest any en pantalla. La pel·lícula es titula Theo & Hugo París 5:59 i explica, en temps real, l’inici de la història d’amor entre en Theo i l’Hugo. Només per saber què passa a les 5:59 val la pena.
Cinema i altres urgències 