El fantàstic mexicà de Sitges 2016

Provocadores, estranyes i amb una gran càrrega sexual. Les pel·lícules mexicanes que s’han projectat al festival de Sitges – La región salvaje i Tenemos la carne- han aixecat polseguera pel seu atreviment, gratuït per alguns i fascinant per a altres. Però també han deixat testimoni d’una nova fornada de cineastes mexicans que caldrà tenir en compte. I sens dubte, per bé o per mal han estat de les més comentades en el festival. Us n’expliquem algunes raons.

La región salvaje: Amat Escalante arribava a Sitges precedit pel cert renom d’un cineasta que ja s’identifica amb un cinema agosarat i extrem, amb films com Heli. Amb La región salvaje desconcerta amb una mena de melodrama amb aires fantàstics on un triangle passional es combina amb la inquietant presència d’un alienígena capaç de provocar multiorgasme a qui gosa mantenir-hi relacions. La pel·lícula arrenca amb força sexe, masturbacions i altres imatges que volen marcar perfil de provocació, i avança sòldament fins a acomodar-se en el drama social, explicant un triangle que desemboca en un crim passional. En paral·lel, una història molt més marciana, la de la passió devoradora d’una noia amb l’àlien masturbador. El desconcert de la trama queda compensat per les potents imatges del coit entre la protagonista i el bitxo tentacular, en una referència directa al famós tema del pop i la dona dels gravats japonesos eròtics, els Shunga. Entre línies, temes com la insatisfacció de la dona i l’homosexualitat tapada i latent.

Tenemos la carne: L’opera prima d’Emiliano Rocha porta la provocació encara més enllà amb la seva aposta per un sexe explícit, amb ejaculacions, fel·lacions, menstruació i primers plans del sexe masculí i femení, cosa que va obligar a demanar carnets d’identitat a l’entrada de la sala per impedir l’accés a menors d’edat, i que també va motivar la fugida en tromba de molts espectadors. L’argument gira al voltant de dos germans que busquen refugi en una nau industrial apocalíptica on habita una mena de homeless demoníac que arrossegarà els dos joves a tota mena de perversions: incest, necrofília, canibalisme, etc… En el film, reminiscències que van del mateix Amat Escalante a Pasolini, però que no són suficients per donar sentit al garbuix argumental d’una pel·lícula que es perd en les ganes de provocar més i millor. La seqüència final, que surt d’aquest món d’ultratumba per sortir als carrers de la ciutat, convida a pensar que la idea motora del film és la presència del mal que s’estén per la societat, però el record que quedarà en la majoria d’espectadors –els que van arribar al final de la projecció- és d’haver vist un dels grans WTF del festival.

[Article publicat a Elcinèfil.cat]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s