Quatre coses que hem après de les pel·lícules de Ken Loach (i també de Yo, Daniel Blake)

Coses que hem après del cinema de Ken Loach

El cinema de Ken Loach sempre ha estat carn de cinefòrums. La seva mirada a la realitat social dels més desafavorits l’ha convertit en la veu de la classe obrera i les causes més o menys perdudes, i la seva darrera pel·lícula, “Yo, Daniel Blake”, n’és una nova confirmació.

El film, guardonat amb la Palma d’Or a Cannes –la segona que guanya Loach-, relata la peripècia de Daniel Blake, un fuster amb una dolència cardíaca que se les veu amb l’administració de l’Estat per aconseguir que li reconeguin la invalidesa per poder cobrar una pensió.

D’aquest film, de com aborda la crítica social, com defineix els personatges i de quina és la seva posada en escena en vam parlar en una de les sessions del taller Anem al Cinema que faig al Centre Cívic Fort Pienc.

Del col·loqui, vam extreure quatre conclusions sobre el cinema de Ken Loach.

  • La classe obrera sempre és l’ase dels cops: el cinema de Ken Loach sempre dóna veu a les classes obreres, víctima dels abusos del sistema econòmic i polític, amb voluntat de denúncia i ganes de canviar les coses. Ho va aconseguir amb una de les seves primeres obres, Cathy Come Home, on relata l’empobriment d’una família que acaba sense sostre. El film va servir per encetar un debat parlamentari sobre la pobresa. Yo,Daniel Blake, rodada cinquanta anys després, té força punts en comú i ens demostra que poques coses han canviat en la nostra societat.
  • Contra la injustícia social, dignitat: Un dels trets més característics de Ken Loach és la dignitat i també l’humor amb que els seus protagonistes fan cara a les situacions més adverses. Ho veiem amb Daniel Blake i el seu crit reclamant un respecte i dignitat en un món on un sistema sense rostre decideix aleatòriament sobre les vides de les persones.
  • Filma la realitat com si fos un documental (amb un bon guió al darrera): Ken Loach és el paradigma del cinema realista anglès, però a ningú se li pot escapar que darrera aquesta voluntat gairebé documental hi ha una idea molt clara de la història que es vol explicar i de les emocions que es volen provocar. En aquest sentit, podem dir que “Yo, Daniel Blake” funciona com a retrat social, però també com a faula sobre la dignitat, la solidaritat i la lluita contra el sistema.
  • De vegades, la innovació no és el secret per triomfar. Ken Loach no ha modificat gens ni mica el seu estil cinematogràfic en més de cinquanta anys de carrera. Les seves pel·lícules estan rodades sempre en ordre cronològic, buscant la màxima veracitat de les seqüències, que aconsegueix fent improvisar els actors o combinant actors professionals amb gent “del carrer”. Aquesta fidelitat a sí mateix, que ha convertit el nom de Ken Loach en l’adjectiu que defineix un tipus de cinema social, ja l’ha permès guanyar dues Palmes d’Or al festival de Cannes.

PS. Si teniu interès en el taller ANEM AL CINEMA, a partir del mes de gener el faré al Centre Cívic Vil·la Florida de Barcelona els dijous de 19h 1 20.30h. Trobareu més informació al programa de cursos i us hi podeu inscriure clicant aquí a partir del dia 13 de desembre.

Si sou una entitat i voleu organitzar el taller ANEM AL CINEMA al vostre espai, poseu-vos en contacte amb nosaltres al mail info@hotelelectric.cat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s