La porta inabastable

la puerta del cielo

Gràcies al cicle dedicat a Michael Cimino de la Filmoteca, finalment he vist La Puerta del Cielo, 37 anys després que el film de Michael Cimino es convertís en el paradigma del major fracàs econòmic de la història del cine. Ara costa molt poc veure com d’allunyada havia d’estar la sensibilitat del nou públic de l’any 80 a un western de tall tan i tan clàssic. Després de Bonnie y Clyde, després d’El padrino, després d’Star Wars… sembla que La Puerta del cielo arribés fora d’època, amb una estètica deutora de Michael Mann i de David Lean més que no pas dels directors de la Nouvelle Vague que van influir tant la generació del Nou Hollywood. Qui sap, això potser explicaria el seu fracàs.

Però avui, any 2017, en plena crisi dels refugiats, i a pocs dies de veure Donald Trump convertit president dels Estats Units, la capacitat visionària del film, amb els terratinents proclamant lleis per expulsar els nouvinguts “lladres i anarquistes”, és realment esfereïdora. Més que mai, el nostre món ha instal·lat portes al cel inabastables, tancades per a la majoria i rodejades de misèria i mort. I Cimino va filmar-la en una pel·lícula riu, de llarguíssima durada, que et va arrosegant als ritme de valsos tristos fins un doble final brutal i nostàlgic, tristíssim, com trist és el futur que se’ns ve a sobre si no comencem a fer alguna cosa.

Hi ha un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s