Per què Lalaland agrada tant?

 

Perquè Lalaland agrada tant

Damien Chazelle és un jove realitzador que es va fer nom amb Whiplash, i abans amb el guió de Grand Piano, dues obres on la música (i l’obsessió per la perfecció de l’intèrpret) ja tenia un paper protagonista. Ara fa el salt al musical com a gènere pròpiament, amb la pel·lícula que ja s’ha convertit en el gran èxit de la temporada, Lalaland. Guanyadora dels Globus d’Or, el film s’ha imposat a les taquilles i ja s’anuncia com una ferma candidata a triomfar en el repartiment d’Oscars.

Agradin o no els musicals, Lalaland ha fet realitat allò que molt pocs títols aconsegueixen: que tothom en parli. Els fans de la pel·lícula destaquen el seu optimisme, alegria i color, el frescor de les coreografies, la química entre els dos protagonistes, Ryan Gosling i Emma Stone, i sobretot, l’aire vintage que recorda a un cinema que ja no es fa, aquells musicals de la Metro d’Arthur Freed i Vincente Minelli, les pel·lícules amb Gene Kelly i Cid Charisse.

Els detractors, en canvi, la troben freda i impostada, força previsible i amb uns números musicals que, per més moviments de càmera que s’hi posin, disten d’acostar-se a la màgia i la grandesa de films com Cantando bajo la lluvia o Un americano en París.

Chazelle ha volgut fer un homenatge a aquest tipus de cinema i també als musicals coloristes de Jacques Demy (Los paraguas de Cherburgo), amb una estètica vintage i uns escenaris que sempre tenen aquell punt de postís i teatral, malgrat que moltes de les seqüències estan rodades en escenaris reals i molt emblemàtics de la ciutat de Los Angeles.

En aquest sentit, Lalaland busca convertir-se en un títol de referència sobre la ciutat de les estrelles i no s’estalvia treure els seus grans tòpics, entre els quals els famosos embussos de trànsit i el glamur de la vida de Hollywood. La seqüència inicial, el número coreogràfic més espectacular de la pel·lícula, té lloc en una d’aquestes autopistes col·lapsades pel trànsit, amb vistes al Downtown de Los Angeles. Més endavant, els estudis de la Warner Bros o l’observatori Griffith que va popularitzar James Dean a Rebelde Sin causa són altres localitzacions que apareixen en aquest retrat de la ciutat que es vol entranyable, mitòman i nostàlgic.

La cita a Rebelde sin causa és recurrent i el podem prendre per una altra de les influències del film, però no és el títol de Nicholas Ray, sinó un altre clàssic encara més clàssic, la gran referència narrativa de Lalaland. I es que Mia i Seb reprodueixen d’alguna manera aquella història d’amor impossible entre Bogart i Bergman a Casablanca, amb el record de París i una melodia de piano inclosa.

Però encara hi ha una altra referència més directa, el New York New York de Martin Scorsese, que comparteix amb LalaLand el fil argumental: la història dels dos artistes que han de renunciar a la seva història d’amor per poder fer realitat els seus somnis, marcats pel pes d’una ciutat, que canten i ballen malgrat la tristesa de la separació final. Fins i tot la fletxa lluminosa que assenyala l’entrada al local de Seb ens recorda a la fletxa que assenyalava a un Robert de Niro esperant a una Liza Minelli que el deixarà plantat.

Chazelle és un storyteller amb les fórmules narratives molt ben estudiades i apreses, i tant d’artifici i impostura acaba per fer que Lalaland es vegi massa freda i calculada. En el guió hi ha abocat tots els trucs possibles i coneguts per enganxar-nos, sorprendre’ns, emocionar-nos i també guiar-nos cap a un final que tots voldríem màgic i feliç, però que sabem que no podrà ser possible. Per això, abans del final tenim un altre final, on la parella canta i balla feliç per sempre més.

Aquesta és, en definitiva, la funció del musical, la de fer reals els somnis que en la vida se’ns escapen. I amb aquesta espurna de felicitat possible que també ens regala Lalaland ens quedem. Malgrat els trucs de guió, malgrat els artificis i els càlculs, malgrat que Ryan Gosling no sigui Gene Kelly ni els diàlegs de Lalaland siguin els de Casablanca. Malgrat tot, Lalaland ens recorda, una vegada més, que sempre ens quedarà París.

Hi ha un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s