A la presentació de Le fils du Joseph, dimecres passat a la Filmoteca de Catalunya, on va estar acompanyat per l’actriu Maria de Medeiros, el director nordamericà nacionalitzat francès Eugène Green va explicar que dins la llengua francesa es fa la distinció entre els conceptes “mot” i “parole”. “Mot” faria referència a la paraula escrita, la que identifica pròpiament un objecte real, mentre que “Parole” té més a veure amb la facultat de la paraula, la d’expressar conceptes més abstractes. La “parole” hauria estat el territori de la creació literària fins al naixement del cinema, que segons Green va sorgir a finals del segle XIX per substituir la progressiva pèrdua d’aquesta “paraula”. El cinema com a “paraula” mostra imatges d’una realitat palpable, i al mateix temps, desvetlla una altra realitat atrapada.
La reflexió d’Eugène Green ajuda molt a entendre i emmarcar el seu cinema esteticista i barroc, molt personal, en el qual la paraula té un paper principal: la paraula cuidada, magnificada de tal manera que les interpretacions dels actors poden semblar hieràtiques i impostades i el resultat, força teatral. Però Green va desmentir que el seu cinema sigui teatral. La matèria principal del teatre, va dir, és la falsedat, tot al contrari que al cinema, que a través de la càmera capta la realitat aparent i aquesta altra realitat atrapada, la imatge-parole.
A Le fils de Joseph hi ha tots aquests nivells de lectura. Des de l’aparent realitat d’uns actors hieràtics i una frontalitat recurrent que ens remet a l’estètica barroca, se’ns relata una història mundana sobre un noi a la recerca del seu pare que deriva en una reflexió espiritual sobre l’acceptació de la paternitat del Josep bíblic i un retrat sobre els nous models familiars. I encara hi trobem breus apunts d’un assaig sobre el gest en la paraula cantada i en la pintura barroca. Tot plegat, mirat des d’una aparent i desconcertant lleugeresa i una finíssima ironia molt pròpia del director. Val la pena acostar-se a la seva obra amb ganes de deixar-se fascinar, aprofitant l’estrena de Le fils de Joseph i també el cicle retrospectiu que li dedica la Filmoteca.
[…] Arrietta composa cada pla com un quadre vivent on situa uns personatges que reciten el seu text amb autoconsciència, de la mateixa manera que Eugene Green fa, en el seu cinema, una defensa anacrònica de la parola. […]