Paolo Sorrentino és un director tant fascinant com irritant. Les seves propostes estètiques sempre pivoten en la delicada línia que separa allò sublim del ridícul més espantós, i no sempre és prou hàbil com per mantenir l’equilibri. La gran belleza i Youth exemplifiquen, per bé i per mal, les dues cares de la moneda d’una filmografia excessiva, barroca, esteticista, grandiloqüent i melodramàtica en el sentit més operístic del terme. Però una cosa és certa, malgrat que se l’hagi emparentat contínuament amb el cinema de Fellini, Sorrentino ha aconseguit que la seva mirada sigui 100% sorrentiniana.
I 100% sorrentiniana és The Young Pope, una sèrie que li ha permès al director italià desplegar per capítols el seu imaginari en tot el seu esplendor.
Protagonitzada per un Jude Law en estat de gràcia, els deu capítols d’aquesta sèrie ens acompanyen en els primers mesos de mandat d’un nou papa, Lenny Belardo, el més jove de la història i el primer de nacionalitat nord-americana. És un papa transgressor, imprevisible, que fuma sense parar i veu Coca Cola, que cita a Bansky i Daft Punk, que es passeja despullat i que resulta extraordinàriament atractiu.
Però al mateix temps, aquest jove Papa Belardo és molt conservador, irat, venjatiu, amb unes intencions tan poc clares que hi ha moments que el personatge adopta tints mefistofèlics.
Aquest és un dels grans encerts del plantejament de Sorrentino: que sap jugar amb la bellesa de Jude Law per transmetre la fragilitat i bondat del personatge i al mateix temps convertir-lo en un personatge fosc, diabòlic i terrible. La tensió entre aquests dos pols, que no es resol fins ben avançada la sèrie, és una de les claus amb les que l’italià ens aconsegueix enganxar capítol rere capítol.
The Young Pope es reserva molts cops sorrentinians a cada episodi: Hi ha sexe explícit i un fi erotisme, cossos nus i estampes religioses; hi ha obres d’art des dels títols de crèdit fins a la recreació d’icones com la Pietat vaticana de Miquel Angel; hi ha la proverbial fascinació felliniana per les monges i capellans que Sorrentino ha heretat i integrat al seu cinema; hi ha aquella lletjor tan característica del cinema italià; hi ha imatges surrealistes de gran força, com la del Papa i el cangur que es passeja pels jardins; hi ha música per tot arreu, música que fa flotar les imatges…
Però més enllà de la posada en escena, és l’ambigüitat del personatge, més que no pas les intrigues vaticanes que es van explicant, el que resulta el més interessant.
I aquesta ambigüitat es planteja a partir de dos conceptes que, per mi, són el més remarcable de la sèrie: la fugacitat i la invisibilitat.
La impossibilitat d’atrapar la bellesa i la felicitat i l’amor fugaços són temes molt sorrentinians, i tema central de la seva obra magna La gran belleza. Allà, l’emblemàtic Jep Gambardella viu en una deriva existencial marcada pel record d’un breu instant de bellesa atrapada en un primer amor de joventut. A Youth, l’enyorança dels temps passats mentre se segueix anhelant la bellesa torna a ser el tema central. El Papa de Jude Law, abandonat en un orfenat, viu amb el pes del record dels moments de felicitat al costat dels seus pares. I també marcat per la ferida d’una fugaç història d’amor no consumat que, com a Jep Gambardella, el perseguirà tota la vida.
I el Papa de Sorrentino oculta la seva imatge i la seva bellesa. En un dels girs més extraordinaris que planteja aquesta sèrie, el Papa Belardo decideix que no farà aparicions públiques, que no mostrarà el seu rostre i que no es convertirà en una icona per ser comercialitzada. No ser vist per generar així un misteri i provocar la necessitat i el desig de la multitud. Aquesta és la fórmula que Sorrentino, a través del seu papa bell, diabòlic i transgressor, suggereix com a mètode per què la cristiandat recuperi seguidors i fidels. Politòlegs del món, estigueu atents. No descarteu noves fórmules de marketing!
Cinema i altres urgències 