Fa uns dies vaig llegir que finalment s’ha obert un museu dedicat íntegrament a la figura i obra de l’escultora Camille Claudel, el nom de la qual ha anat sempre lligat al d’Auguste Rodin. Aquest museu està ubicat a Nogent-Sur-Seine, la ciutat on l’artista va viure i es va començar a formar.
Claudel va ser alumna i amant de Rodin i el seu nom sempre ha quedat tapat pel de l’escultor, si bé la influència va ser mútua i hi ha qui assegura que part de l’obra de Rodin podria tenir la mà directa d’ella. La història entre ells dos va tenir un final tràgic, i Claudel va entrar en un estat de crisis nervioses que van desembocar en el seu ingrés en un sanatori mental, del que ja no va sortir mai.
La notícia del museu m’ha recordat que la figura de Camille Claudel ha estat abans reivindicada al cinema amb un parell de pel·lícules interessants. Una d’elles és La pasión de Camille Claudel (1988), amb Isabelle Adjani i Gerard Depardieu, que reconstrueix la relació entre els dos artistes.
La pel·lícula que vull destacar avui és Camille Claudel 1915, del director Bruno Dumont, amb Juliette Binoche de protagonista.
De què va?
La pel·lícula té lloc l’any 1915, quan Camille Claudel és internada per la seva família en un asil de malalts mentals al sud de França. Aïllada de tothom, Camille renuncia al seu art i es passa els dies a l’espera de la visita del seu germà, l’escriptor Paul Claudel.
Perquè m’agrada?
Primer de tot, per la recuperació i visualització d’una dona artista i en concret de la figura de Camille Claudel.
Segon, perquè retrata amb molta cruesa el preu que van haver de pagar moltes dones que van intentar ser independents i lliures per fer la seva vida i el seu art. En el cas de Claudel, les conseqüències van ser que la seva família la va internar en un manicomi on es va estar reclosa durant 30 anys. Ja no va tornar a treballar mai més com a escultora.
Tercer, per l’elecció de Juliette Binoche com a actriu protagonista, desmentint aquell tòpic –bastant real- que diu que no hi ha papers interessants per les actrius a partir de determinada edat.
A més, la carrera de la Binoche és exemplar pel tipus de papers que tria, arriscats i valents, molt lluny del que podríem esperar d’una actriu tan associada al glamur i que ja no necessita demostrar res més perquè tota la seva filmografia parla pel seu talent. Trobem un exemple en aquesta Camille Claudel 2015, que està rodada en un sanatori mental real i tota la gent que acompanya la Binoche són autèntics pacients amb malalties mentals.
Podeu veure la pel·lícula a Filmin.
Cinema i altres urgències 
[…] Recupereu la pe·lícula sobre Camille Claudel de Bruno Dumont amb la Binoche. Molt més […]