El món pot ser un lloc molt terrorífic per a un nen que comença a obrir els ulls. El director canadenc Philippe Lesage ens mostra aquesta mirada infantil, plena de curiositat i temors, a la seva primera pel·lícula de ficció, la inquietant Los demonios.
Petites situacions quotidianes es converteixen, sota la mirada del nen protagonista, en estranyes escenes de terror latent, que ens transporten a una època en què també nosaltres, els espectadors, ens miràvem el món adult amb un pànic reverencial. En aquest sentit, Los demonios ens recorda el temps en què ens sentíem les víctimes d’autèntiques conspiracions contra nosaltres que no podíem acabar d’entendre: la mestra que ens tenia mania, la discussió a crits dels pares, la malícia en els jocs infantils, les converses indescifrables dels adults, la foscor de l’habitació de dormir…
Detalls quotidians de la vida d’un que la pel·lícula mostra com a situacions d’estranyesa o terror, amb una posada en escena recolzada amb la música i els moviments de càmera. Lesage deixa aflorar l’experiència de documentalista que té al seu darrera i situa la càmera a distància de voyeur, per anar a buscar amb elegants zooms i travellings la mirada d’un nen que comença a descobrir el món dels adults i que li provoca un inexplicable desassossec.
I de cop i volta, el punt de vista canvia i apareixen els autèntics dimonis, els del món real, aquells que l’arribada a l’edat adulta no farà desaparèixer. Així, en una sorprenent pirueta narrativa, Lesage passa de mostrar-nos la mirada infantil a explicar-nos un terrible succés d’un assassí de nens que assetja el barri. D’aquesta manera, el menut protagonista, que confós entre les seves pròpies pors infantils no és capaç de copsar la maldat d’aquesta amenaça real, es reforça com el símbol de la innocència amenaçada.
Cinema i altres urgències 