Dissabte passat vaig anar a una de les sessions del Festival Primera Persona. Volia sentir la conversa entre Isa Calderón i Lucía Lijtmaer. D’Isa Calderon coneixia les Reviews fuertecitas, gràcies a una amiga que és, de fet, qui m’empeny cap al Primera Persona. De Lijtmaer, de qui he llegit algun article, el que em crida l’atenció és el seu aspecte. Em recorda a Greta Gerwig, i m’agrada. És amiga d’Isa Calderon, que porta ben après el paper de Youtuber, i les dues es complementen bé: són desvergonyides i contestones, i fan servir l’humor com a arma per a desactivar els atacs de les ordes masclistes. Les nostres Lenas Durhams.
Només arribar al teatre del CCCB, a la meva amiga i a mi el primer que ens crida l’atenció és la quantitat d’homes que hi ha en el públic, tenint en compte la càrrega feminista dels vídeos de Calderon i dels articles i nou llibre de Lijtmaer. La cosa es comença a normalitzar, pensem innocentment. Però no, el públic venia per altre raons. Caldrà continuar llegint per saber-les.
Però sí, el públic masculí també aplaudeix la performance del combo Calderon + Lijtmaer, que sota una esvàstica inserida en el símbol de la dona comencen a desmuntar tots els tòpics suposadament “feminazis” que han –hem- d’aguantar les dones que creiem, reivindiquem i lluitem per la igualtat d’oportunitats. I aquí es va parlar de ser soltera, de no tenir fills, del porno feminista, de l’amor romàntic, de les pel·lícules plenes de testosterona i homes fracassats i d’Amélie –i la seva “màgia” de pertorbada femenina- com un mal que ens ha portat el cinema.
La conversa entre Isa Calderón i Lucía Lijtmaer és molt diferent a la que mantenen el dia abans Anna Gabriel, de la CUP, amb l’autora del llibre “Solterona”, Kate Bolick, també al Primera persona. En aquest cas no es coneixen i parteixen d’experiències vitals, estatus socials i posicionaments polítics bastant allunyats, però convergeixen en un punt: hi ha una alternativa al model tradicional del matrimoni, no cal que una dona dediqui la vida a buscar marit per realitzar-se.
Gabriel i Bolick repassen, alternativament, les “despertadores” de la seva consciència feminista, les dones que en un moment o altra les van fer veure que calia aixecar la veu i plantar cara. “Nena, tu sempre amb el cap ben alt”, li va dir la seva àvia a Anna Gabriel. Parlen de ser dones soles que prenen decisions contra l’heterodòxia, i de Simone de Beauvoir i Virginia Woolf, però el temps s’acaba abans que la conversa pugui anar més enllà.
El feminisme militant de Gabriel i l’elegància de Bolick contrasta amb el discurs iconoclasta de Calderón i Lijtmaer, tan punk que no grinyola gens al costat de la xerrada que farà després el crític musical Jon Savage, una eminència del punk britànic i autor d’England’s Dreaming. The Sex Pistols and Punk Rock, llibre del que jo, que vaig viure una època d’interès pel punk, no tenia ni idea. La immensa majoria de gent congregada al CCCB, per sort, sí que sabien què anaven a veure, perquè Savage era l’autèntic reclam de la sessió. Una autèntica eminència, amb posat de gentleman i modals exquisits, que parla dels Sex Pistols i del punk amb el mateix to que la reina Isabel II deu comentar les carreres d’Ascot.
Savage parla de la història del punk i també de la història de la cultura juvenil, que és el tema d’un dels seus llibres, i torna a parlar del punk i del pop anglès que va eclosionar a partir de l’any 66, que és el tema d’un altre dels seus llibres. I passant d’un tema a l’altre acaba remarcant la importància del punk com un moviment de plena llibertat i del que això va suposar també per als homosexuals com ell en una època tan difícil com l’Anglaterra tatcheriana. I llavors penso, gràcies Jon, per confirmar-nos l’encert de relacionar el feminisme amb el punk.
La sessió acaba amb una xerrada concert a càrrec d’Alison Statton & Spike i Stuart Moxham, antics integrants del grup post-punk Young Marble Giants que, una vegada més, he d’admetre que no coneixia de res, malgrat que icones de la meva joventut com Kurt Cobain o Belle and Sebastian han reivindicat com a influència.
Cinema i altres urgències 